Un pas ‘Mas’

1. La citació judicial a Artur Mas com a imputat per l'organització de la consulta del 9-N era una oportunitat que el president no ha desaprofitat. Tot estava minuciosament preparat: l'homenatge previ a Companys, capitalitzant la malaptesa de qui va escollir la data de la declaració, havia de despertar en els ciutadans els frames de la persecució i el judici polític, encara que la veritat és que la comparació és tan desproporcionada que gairebé resulta obscena. El festeig d'acompanyament, Govern, dirigents polítics varis, quatre-cents alcaldes i alguns milers de milit...

1. La citació judicial a Artur Mas com a imputat per l'organització de la consulta del 9-N era una oportunitat que el president no ha desaprofitat. Tot estava minuciosament preparat: l'homenatge previ a Companys, capitalitzant la malaptesa de qui va escollir la data de la declaració, havia de despertar en els ciutadans els frames de la persecució i el judici polític, encara que la veritat és que la comparació és tan desproporcionada que gairebé resulta obscena. El festeig d'acompanyament, Govern, dirigents polítics varis, quatre-cents alcaldes i alguns milers de militants, simbolitzava un poble darrere del president. I una frase, “jo sóc l'únic responsable del 9-N”, permetia a Mas col·locar-se, com a cap únic, i alhora afirmava el caràcter estrictament polític de la seva imputació.

Artur Mas ha aconseguit tres objectius: Donar un nou alè a la mobilització independentista, novament centrada al voltant de l'ampli consens sobre el dret a decidir del qual la cita del 9-N n'és el símbol (l'independentisme torna a la casella anterior); reforçar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, acovardint el camp a la CUP, que pot ser assenyalada com a culpable de deslleialtat patriòtica sinó l'encastella, i fer-se una imatge d'heroi nacional —la tela que separa la grandesa del ridícul és molt fina— per si per raons polítiques (que no arribessin els suports esperats) o político-judicials (que fos condemnat) hagués de passar a la reserva.

2. És estrany que un Govern i 400 alcaldes es manifestin. Més encara que ho facin davant un Tribunal de Justícia. Aquestes mobilitzacions associades a l'enaltiment d'una persona sempre són equívoques. El normal en democràcia és que siguin els ciutadans els que ocupin el carrer i els governs, els interpel·lats. Només en casos excepcionals es busca la imatge del governant i el poble que el sosté. Aquest cas ho és.

Representa un esglaó més en un procés de ruptura. L'espectacle del dijous és l'enèsima conseqüència de l'estratègia del PP, que transfereix als jutges decisions que competeixen al Govern i els compromet políticament. Si el procediment, com semblaria raonable, no prospera, el Govern espanyol que l'ha impulsat queda en situació delicada i el sobiranisme s'apunta un èxit. I si Mas és condemnat, el Govern espanyol ho celebrarà, però el sobiranisme se sentirà carregat de raons i el conflicte donarà un salt qualitatiu.

Quan Rajoy declara inadmissible la comparsa d'acompanyament a Mas davant el Tribunal, oblida que el seu partit ha donat suport al carrer a cinc imputats: Camps, Fabra, Albiol, Baltar i Rus, i no precisament per casos de desobediència política. El que és inadmissible és l'elusió de responsabilitats per part del president Rajoy, la negativa a reconèixer el problema i afrontar-lo políticament. Defensar la llei no és transferir els problemes polítics als tribunals, no és negar un conflicte perquè la llei el prohibeix, com si només allò legal fos real; no és convertir la llei en una gàbia. L'instrument no pot ser un fi en si mateix. Fa vergonya repetir el que és obvi, i veure com Rajoy segueix immòbil. Va donar per descomptat que el sobiranisme s'esgotaria, no resistiria el pas del temps. I és aquí, més fort que mai.

L'espectacle del dijous és l'enèsima conseqüència de l'estratègia del PP, que transfereix als jutges decisions que competeixen al Govern i els compromet políticament

3. El mateix dijous vaig participar a París en una reunió en la qual es va debatre l'eclipsi de la política. Falta relat, es troben a faltar polítics capaços d'imaginar, de donar cos a coses que no existeixen encara, però que són desitjables i si la gent les creu possibles es puguin aconseguir. En temps de claudicació de la política, a tot arreu sona aquesta mateixa cançó. Si la política ha perdut la capacitat de relat, qui assumirà aquesta tasca? Cal deixar-la a la capacitat normativa dels diners?

A Catalunya, l'independentisme juga amb l'avantatge que disposa d'un relat, mentre que els partits espanyols han renunciat a construir el seu. Per això, encara que les relacions de forces no estiguin de la seva part, l'independentisme té la iniciativa política. I marca l'agenda, amb el Govern i els tribunals corrent darrere. Per falta de política. Rajoy continua pensant que si condemna Artur Mas el problema s'ha acabat?