Venjança o desconfiança?

És, potser, la novetat més gran del pacte: el Fons al qual Grècia abocarà béns públics a privatitzar, per 50.000 milions d'euros, per avalar el nou crèdit del tercer rescat. És la “venjança” del Nord contra el díscol del Sud? Segur que alguns van buscar revenja de l'afront rebut en veure la seva oferta sotmesa, no a referèndum positiu, sinó agressiu, deslegitimador. Però suposa, sobretot, un mecanisme per omplir la bretxa que va obrir en la confiança mútua.

Abans, per recuperar els deutes en cas d'im...

És, potser, la novetat més gran del pacte: el Fons al qual Grècia abocarà béns públics a privatitzar, per 50.000 milions d'euros, per avalar el nou crèdit del tercer rescat. És la “venjança” del Nord contra el díscol del Sud? Segur que alguns van buscar revenja de l'afront rebut en veure la seva oferta sotmesa, no a referèndum positiu, sinó agressiu, deslegitimador. Però suposa, sobretot, un mecanisme per omplir la bretxa que va obrir en la confiança mútua.

Abans, per recuperar els deutes en cas d'impagament (“default”), els creditors guerrejaven. I s'autoconcedien així garanties reals per assegurar-se el recobrament del que s'havia prestat. Espanya, el Regne Unit i França van envair Mèxic el 1861, van ocupar el port de Veracruz i van aconseguir un acord per convertir el petroli mexicà com a prova del seu crèdit. França va anar més lluny i va imposar un Emperador, Maximiliano. El Regne Unit es va aficionar al mecanisme i va envair Turquia el 1876, Egipte el 1882... Des de la postguerra mundial, desballestats els canons, tot és menys brutal. La garantia real (petroli, matèries primeres) d'un rescat ha cedit pas, per l'FMI i altres creditors, a una altra, immaterial. Política: un contracte de confiança, plasmat en un plec de condicions i deures econòmics. Se suposa que si es compleixen, s'assegura la bona fi del deute. La seva “sostenibilitat”: que serà pagada.

El pòsit de confiança en Grècia es va convertir en pou de desconfiança per culpa del (legítim i nefast) referèndum. En la tessitura d'haver de desemborsar amb càrrec als contribuents no grecs almenys uns altres 50.000 milions, amb quina peça garantia Atenes aquest tercer rescat? Esgotada la fe en Grècia com a contrapartida, quedava només o la generositat sense garanties, que alguns parlaments (ai, també sobirans) haurien rebutjat, o la tornada a les peces reals. Seran difícils d'aportar. Iorgos Papandreu va voler privatitzar per aquella quantitat, però no disposava ni de cadastre. Sota el seu difús caràcter, doncs, batega el valor del compromís immaterial que li suposa al Govern d'Atenes passar aquesta dolorosa mesura (revers del seu programa) pel sedàs del seu Parlament. Res és gratis.