La camisa de força daurada

Com es gestiona la tensió entre una democràcia nacional i la pertinença a un club supranacional com és l'eurozona. Aquesta és la qüestió que, en última instància, es dirimeix aquests dies a Grècia. En la seva oda acrítica a la globalització, publicada a principi de segle, l'analista nord-americà Thomas Friedman afirmava que obliga a tots els països a posar-se una “camisa de força daurada”. Si al teu país encara no li han pres les mesures per fer-n’hi una, ho faran aviat, i quan te la poses passen dues coses, “la teva economia millora i la teva política s'encongeix”, ja que la globalització no ...

Com es gestiona la tensió entre una democràcia nacional i la pertinença a un club supranacional com és l'eurozona. Aquesta és la qüestió que, en última instància, es dirimeix aquests dies a Grècia. En la seva oda acrítica a la globalització, publicada a principi de segle, l'analista nord-americà Thomas Friedman afirmava que obliga a tots els països a posar-se una “camisa de força daurada”. Si al teu país encara no li han pres les mesures per fer-n’hi una, ho faran aviat, i quan te la poses passen dues coses, “la teva economia millora i la teva política s'encongeix”, ja que la globalització no permet que els països es desviïn de les regles, la política nacional es reduiria a triar entre Cola-cola i Pepsi. És igual Samaràs que Tsipras.

El problema sorgeix quan la política s'encongeix i l'economia empitjora: Grècia. La majoria, que havia mirat cap a una altra banda mentre les coses van anar bé, exigeix i es pregunta: És l'euro la camisa de força daurada europea?, és compatible amb el model social europeu?

L'euro ha estat el projecte polític més important de la història de la UE, ja que ha suposat una enorme cessió de sobirania nacional, amb el benentès que portaria benestar per als ciutadans. Quan això no passa –o perquè ha estat mal dissenyat i és incomplet o perquè se cedeix sobirania a persones i ens que tenen menys legitimitat democràtica que els nacionals– es reobren les qüestions de fons.

Aquests dies s'ha citat una conferència que va pronunciar a Frankfurt el primer economista en cap del Bano Central Europeu, elfalcó Omar Issing. S’hi preguntava si era possible una unió monetària a llarg termini sense una unió política: “Els perills són fàcils d'identificar. El més evident, la falta actual de flexibilitat del mercat de treball” –una de les condicions exigides a Grècia per concedir-li capital a curt termini–. Aquesta rigidesa laboral, unida als incentius “mal orientats” que proporciona la Seguretat Social –una altra condició– i l’Estat del benestar, seria incompatible amb la moneda única. La política monetària de la UE no podrà lluitar contra l'atur. Per això, va dir Issing, “les crides a una Europa social van en una mala direcció”.

Un altre economista, Dani Rodrik –aquest més compassiu–, va posar en circulació fa uns cinc anys el seu famós trilema: un país no pot tenir al mateix temps democràcia, globalització i sobirania nacional. De les tres opcions cal escollir-ne dues. El Regne Unit sembla que ho té clar i s'ha decidit pel binomi democràcia i sobirania nacional. I Grècia? Què escollirà diumenge el país que va inventar la democràcia? Per començar, una presa de posició del seu Govern: els grecs han de tenir l'última paraula.