La primera vegada

Al principi semblava que no hi havia emoció. El personal cridava una mica “Sí que es pot”, feia rotllanes i parlava sense atendre als oradors. Però això era en començar i la plaça de Catalunya dibuixava un cercle de cadires sota un cel plomís. Els oradors (anava a posar que s'esgargamellaven, però això passaria més tard), explicaven que aquesta era la plaça del 15-M, del no a la guerra, del dret a decidir...

...

Al principi semblava que no hi havia emoció. El personal cridava una mica “Sí que es pot”, feia rotllanes i parlava sense atendre als oradors. Però això era en començar i la plaça de Catalunya dibuixava un cercle de cadires sota un cel plomís. Els oradors (anava a posar que s'esgargamellaven, però això passaria més tard), explicaven que aquesta era la plaça del 15-M, del no a la guerra, del dret a decidir...

No obstant això, la plaça que avui es veia en el míting era una altra de més uniforme, més domesticada, envoltada de les casetes que representaven els barris, però totes eren iguals, eren la mateixa estructura, i tot i que amb prou feines hi havia banderes, sempre es veia la mateixa única bandera i sempre una mateixa samarreta. Què ha passat amb la biodiversitat revolucionària? Que segueix als barris. No és el mateix un míting d'Ada Colau en un barri que a l'epicentre de Barcelona, en terra de ningú.

Sí que és cert que era la mateixa gent, la dels barris, la que era avui a la plaça; però si les altres vegades havien vingut a lluitar avui ho feien per escoltar. Ja ho deia el vell crit de guerra: el poble assegut està més descansat. Primer va parlar Ada Colau, i ho va fer dues vegades. Va ser bíblicament la primera i l'última. Ada Colau, amb la seva levita/gavardina de la Lliga dels Cavallers Extraordinaris, la xapa amb l'espiral de Barcelona en Comú, la berruga republicana d'Azaña a la galta i el pentinat amb la ratlla al mig, bé, cap al centreesquerra. En la seva primera intervenció va repetir com una lletania, com un "no ens mouran", la frase “no ens resignarem”, i amb aquest afegitó va enumerar els mals de Barcelona, infinits com totes les veritats. Resignar té un punt de verb de cristià primitiu, d'encreuament entre indignar i persignar.

Qui sí que es va esgargamellar (però no per sobre de les seves possibilitats) va ser el candidat Jaume Asens, amb un estil antic i bonic, èpic i cantant, i així va cantar gestes antigues i èpiques, de revolucions, bombardejos i rebel·lies. La Gran Barcelona. Aquella emoció que s'anava gestant (igual que es van gestant en silenci els canvis) la va treure del tot a la llum el candidat Gerardo Pisarello, que va explicar a la gent una mica millor què pot ser una Barcelona millor: una Barcelona diferent. La plaça va vibrar. I la bogeria va venir quan Santiago Auserón va dir que, juntament amb Colau a Barcelona, també volia que Carmena fos alcaldessa de Madrid. Va ser aquesta la frase més celebrada del vespre. Un home de 67 anys que mirava dret, deia: “Si ho aconseguim, sortiré al carrer amb un cartell que posi que és la primera vegada en la meva vida que guanyo”.