Els quatre-cents mil cops

Si un fill impossible d'Eloy de la Iglesia format en les tècniques del documental i emparat en una cinefília militant amb origen en els gustos més austers i rigorosos del llenguatge cinematogràfic filmés actualment una pel·lícula de quinquis a la deriva, probablement s'assemblaria molt a Clan salvaje, el segon llarg de ficció del francès Jean-Charles Hue. Una obra d'aspror diabòlica, brutal càrrega elèctrica i infraestructura de cinema de guerrilla que il·lustra una nit de gossos, morts i desesperança d'un grup de joves pertanyents a una tribu nòmada; una jornada de gasolina als budel...

Si un fill impossible d'Eloy de la Iglesia format en les tècniques del documental i emparat en una cinefília militant amb origen en els gustos més austers i rigorosos del llenguatge cinematogràfic filmés actualment una pel·lícula de quinquis a la deriva, probablement s'assemblaria molt a Clan salvaje, el segon llarg de ficció del francès Jean-Charles Hue. Una obra d'aspror diabòlica, brutal càrrega elèctrica i infraestructura de cinema de guerrilla que il·lustra una nit de gossos, morts i desesperança d'un grup de joves pertanyents a una tribu nòmada; una jornada de gasolina als budells i cables de coure de contraban per venes que, pel que sembla, va ser realment experimentada anys abans pel mateix director i un dels seus protagonistes, intèrprets no professionals que es col·loquen en la pell d'una classe de personatges que no són sinó ells mateixos.

Càmera en mà a pocs pams de les seves criatures, entreveient la seva suor, olorant la seva por disfressada de ferocitat, assaborint la seva tragèdia, Clan salvaje està filmada gairebé en tot moment en lleugers (o grans) contrapicats que marquen les relacions de domini entre els xavals, l'escala de submissió en què han estat (mal)educats des de temps immemorials, sempre al marge de la societat arrelada, aquella que simplement defineixen com "el món dels paios". Aquests yeniches, que no gitanos, encara que amb certa semblança en la seva essència nòmada, són retratats per Hue amb una sistemàtica propera al documental, deixant traspassar a borbollons una violència soterrada que inquieta fins i tot més que la fa explícita, que només apareix en petites dosis. Així, fins a un final en què l'última generació, la que encara es pot salvar de la destrucció, encara que sigui a través d'un cristianisme de tall evangèlic, mira directament a la càmera, com la criatura de Les 400 coups, interpel·lant l'espectador sobre si creu que el miracle encara és possible.