Votar, decidir, opinar

El país viu moments estranys. Votem i no passa res. O no prou. O no el que s’espera que passi. La raó és que –cal dir-ho– votar no és suficient. Fer-ho de manera que tingui conseqüències és la clau. Tenim tanta pressa per votar i decidir (i tantes raons per fer-ho) que oblidem que quan els vots no tenen conseqüències polítiques –i tampoc n’hi ha de jurídiques– estem minvant el potencial democràtic del vot. Ara, en una nova urgència política, aquest diumenge 22 de març estan convocats 10.861 habitants (a partir dels 16 anys) dels municipis del Moianès per a opinar –que no decidir– sobre el seu ...

El país viu moments estranys. Votem i no passa res. O no prou. O no el que s’espera que passi. La raó és que –cal dir-ho– votar no és suficient. Fer-ho de manera que tingui conseqüències és la clau. Tenim tanta pressa per votar i decidir (i tantes raons per fer-ho) que oblidem que quan els vots no tenen conseqüències polítiques –i tampoc n’hi ha de jurídiques– estem minvant el potencial democràtic del vot. Ara, en una nova urgència política, aquest diumenge 22 de març estan convocats 10.861 habitants (a partir dels 16 anys) dels municipis del Moianès per a opinar –que no decidir– sobre el seu futur com a comarca. Òbviament, el resultat no és vinculant i, fins i tot, s'ha acordat que si els habitants d'un municipi ho rebutgen, el procés seguirà endavant sense aquests municipis.

El geògraf i pedagog Pau Vila, autor de la divisió de Catalunya en comarques, feta per encàrrec de la Generalitat republicana, va escriure: “Podríem dir que la divisió territorial vigent és el resultat d’una elaboració democràtica a través del segles, puix que ha estat el poble qui ha fornit amb una aportació multisecular els elements bàsics per realitzar-la”. És a dir, pel mestre Vila, la geografia política –la que esdevé ordenació territorial– és un fet social, no morfològic. El més rellevant no és si aquest territori és o no és una comarca, sinó que ho vol ser. És a dir, que la realitat depèn de la voluntat. No és geografia només, és política.

La consulta ciutadana del Moianès per constituir-se com a comarca no és un tema menor. En primer lloc, perquè la voluntat dels deu municipis d’organitzar-se com una nova realitat territorial significaria una reordenació de tres comarques més: Calders, l'Estany, Moià (capital), Monistrol de Calders i Santa Maria d'Oló són del Bages; Castellcir, Castellterçol, Granera i Sant Quirze de Safaja pertanyen al Vallès Oriental; i Collsuspina, a Osona. Aquests municipis van constituir fa uns 20 anys una mancomunitat per gestionar serveis –el Consorci del Moianès–, i sempre han manifestat la seva voluntat d'esdevenir una nova comarca; una reivindicació amb arrels històriques en els treballs sobre la divisió territorial de Catalunya de Pau Vila de de la Segona República.

En segon lloc, perquè el Govern de la Generalitat, després que el Parlament va aprovar l'octubre passat una moció per urgir aquest procés, (amb els vots de CiU, ERC, PSC i ICV, l'abstenció del PP i l'oposició de Ciutadans) va decidir accelerar el procediment establert per crear una comarca (acord dels plens dels municipis afectats i llei del Parlament) afegint una consulta ciutadana. I aquí plora la criatura, perquè la decisió política de no fer servir la Llei de Consultes Populars per via de referèndum (del Govern del President Montilla, que no està suspesa pel Tribunal Constitucional, i que obligaria a fer la petició al Govern de l’Estat) aboca aquests processos als plans B que poden provocar encara més insatisfacció i frustració. De manera que s'ha passat directament a un "procés participatiu" a l'estil del 9-N, en el qual el departament de Governació proporciona els mitjans i la Diputació de Barcelona també hi col·labora.

I finalment, perquè tot plegat, ben lluny de la necessària i sempre ajornada reflexió, debat i decisió sobre l'organització territorial òptima de Catalunya, aquesta consulta (que s'ha d'inscriure en la llarga tradició comarcalista, molt sentida a la Catalunya interior) s’emmarca en la lluita i rivalitat de les forces polítiques en el territori. I també en l’oposició generalitzada a la LRSAL (Llei de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local), que és un nou exemple de la política recentralitzadora del Govern de l’Estat.

Catalunya pot caure en la irrellevància si no sap administrar la seva força, que no sempre es mostra quan es mesura. De vegades, la hipòtesis i l’amenaça de votar té més transcendència política que el fet de fer-ho, si no té conseqüències. Signes dels temps. En la política, la possibilitat és més transformadora que la seva execució, si aquesta és estèril. Una nació petita, però mil·lenària, hauria de ser conscient de la seva força històrica i no reduir-la posant-la a prova quan les circumstàncies són adverses.