Que mori el mal govern

Fa uns quants dies el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, va presentar els Pressupostos del Govern català i com a bon triler (té una experiència acumulada de quatre anys) ens va despistar 2.300 milions d'euros: quan els presenta a Catalunya els destina a dèficit i quan els entrega a Madrid els fa desaparèixer per complir amb la taxa de dèficit. Bravo! On és la piloteta? On han anat a parar els milions d'euros? Estan al servei del victimisme nacionalista?

La segona informació que ens dóna el sempre despert conseller sona a música celestial: augmentarà una partida del seu departament...

Fa uns quants dies el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, va presentar els Pressupostos del Govern català i com a bon triler (té una experiència acumulada de quatre anys) ens va despistar 2.300 milions d'euros: quan els presenta a Catalunya els destina a dèficit i quan els entrega a Madrid els fa desaparèixer per complir amb la taxa de dèficit. Bravo! On és la piloteta? On han anat a parar els milions d'euros? Estan al servei del victimisme nacionalista?

La segona informació que ens dóna el sempre despert conseller sona a música celestial: augmentarà una partida del seu departament el 25% i es contractaran 170 nous funcionaris públics. Increïble! El Govern, campió mundial de les retallades, comença a reconsiderar la seva trista figura. Un comença a pensar que el suport d'ERC durant dos anys als Pressupostos del Govern de dretes comença a donar els seus fruits.

Un goig sense alegria! La partida que ha augmentat serveix per crear estructures d'Estat, com l'Agència Tributària de Catalunya, i els 170, són els nous espartans que poblaran la nacional institució. Pel Govern català la prioritat és potenciar la seva ideologia, el secundari, la ciutadania. Les partides socials es congelen després d'anys de retallades, les partides per pal·liar les emergències socials (destinades a les famílies que no poden pagar el rebut de l'aigua, el gas o l'electricitat) són lamentablement insuficients. La privatització dels sectors públics avança sense aturador i el copagament en els serveis socials fa que les persones necessitades d'atenció a la dependència no puguin assumir el servei.

És sobre aquestes persones i la seva situació del que vull parlar més extensament. Estic pensant en les persones, independentment de l'edat, que no poden valer-se per si mateixes per poder desenvolupar les activitats bàsiques de la seva vida diària (higiene, vestir-se, menjar, comprar…), segons un barem especificat a la Llei de la Dependència del 2006.

Des que es va aprovar, l’Estat no ha pagat mai el percentatge a què l’obligava la llei

Aquestes persones més vulnerables també han sofert severes retallades a Espanya i Catalunya. A més, la reforma de la llei, el 2012, ha provocat una severa disminució del nombre de persones a protegir. Mentre que Suècia destina un 3,6% del seu PIB en atencions de llarga durada i la mitjana dels països de l'OCDE és de l'1,6%, Espanya no arriba ni a la meitat d'aquesta xifra (0,7%), i és un dels més baixos de la UE, per davant només de Portugal i Grècia.

Aquesta prestació, segons la llei del 2006, es finançava al 50% entre l'Estat i les comunitats autònomes. Des que es va aprovar, l'Estat no ha pagat mai el percentatge a què l'obligava la llei (va arribar fins a un 37%) i en els Governs de Rajoy i Mas les partides han disminuït dràsticament.

El Govern de la Generalitat, des del 2011, no paga als usuaris ni als prestadors d'aquests serveis (el deute arriba als 90 milions d'euros); hi ha 17.000 persones que necessiten una residència i al mateix temps hi ha places buides i ha suspès la prestació econòmica vinculada per accedir a una residència.

El resultat per a les persones dependents és una espera de més de dos anys per accedir a una residència pública, o bé pagar-se una privada. Aquí hi ha el quid de la qüestió, de la mà del Govern el sector privat posa els seus avariciosos ulls en els serveis socials, traient profit de les polítiques austericides de la dreta governant. Aquesta dualització de l'oferta dels serveis suposa desigualtat en el tracte de les persones. Per als més pobres: llistes d'espera i diferent tracte assistencial; per als rics: serveis d'hotel.

A més a més, el Govern català ha incrementat el copagament (un 54% en el cas de residència i centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual) en la cartera de serveis socials des de l'1 de gener de 2014.

Aquest copagament que està lligat a la renda i al patrimoni, tal com està dissenyat, es converteix en regressiu i no en progressiu, com seria d'esperar: és a causa de l'efecte topall, que significa que a partir d'un determinat nivell de renda, la quota a pagar arriba al màxim (topall) i l'usuari no pagarà més d'aquesta quota, encara que tingui una capacitat econòmica que li permeti fer-ho. Per exemple, si el topall per al servei residencial per a persones amb una situació de dependència molt greu (grau III) és de 1.447,87 euros al mes, les persones amb ingressos mensuals superiors a 1.581 euros (90% del cost de referència del servei) ja hauran arribat al topall, de manera que l'efecte patrimoni quedarà anul·lat.

Estem parlant d'un dret garantit que no pot ser eliminat sense més ni més. Fent-ho deixen indefenses a les persones més vulnerables de la nostra societat. Els Governs de dretes entenen aquests serveis com una despesa, quan és una inversió, com demostren diferents estudis que confirmen que la inversió en la Llei de la Dependència té un retorn econòmic en impostos i cotitzacions d'un 20%.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història