Una comèdia molt seriosa

El compositor Richard Strauss i el llibretista Hugo von Hofmannsthal van qualificar Arabella, el seu últim treball conjunt, com a “comèdia lírica” i, aparentment, ho és. No obstant això, sota la roba lleugera de la comèdia, s'hi amaga alguna cosa molt seriosa i transcendent.

L'últim acte, per exemple, des d'un punt de vista estrictament argumental és un vodevil de poca originalitat amb confusions d'identitat, de sexe, supo...

El compositor Richard Strauss i el llibretista Hugo von Hofmannsthal van qualificar Arabella, el seu últim treball conjunt, com a “comèdia lírica” i, aparentment, ho és. No obstant això, sota la roba lleugera de la comèdia, s'hi amaga alguna cosa molt seriosa i transcendent.

L'últim acte, per exemple, des d'un punt de vista estrictament argumental és un vodevil de poca originalitat amb confusions d'identitat, de sexe, suposades infidelitats i amants entrant i sortint d'habitacions d'hotel. El text de Hofmannsthal, no obstant això, eleva el nivell i la consistència dramàtica de personatges, conflictes i situacions i la música de Strauss transcendeix la feblesa inicial fins a conduir totes aquelles criatures víctimes dels seus desitjos i les seves debilitats a un terreny sublim on la música afegeix matisos inefables i nous significats a les paraules.

Arabella és una comèdia molt seriosa, una mirada lúcida, sàvia, tendra, comprensiva sobre l'ànima que estima els seus anhels, els seus paranys i les seves debilitats.

Si, com va passar al Liceu, Arabella és servida per un equip de cantants equilibrat i d'alt nivell i la interpretació s'aplica a una producció, en aquest cas signada per Christof Loy, de bella factura, respectuosa amb l'essència de l'obra original i amb detalls de fina intel·ligència teatral, llavors Arabella es converteix en una festa de l'esperit i la sensibilitat.

No hi ha Strauss fàcils per a l'orquestra i Arabella no n'és l'excepció. La part orquestral és densa d'orquestració i de textura espessa, la quadratura amb les veus és complexa i l'equilibri dinàmic entre fossat i escenari ha d'estar sempre sota estreta vigilància perquè no acabin tots cridant com possessos. Ralf Weikert, mestre veterà, expert en el compositor, que ja actuava al Liceu fa trenta anys malgrat que les últimes temporades havia deixat d'aparèixer al cartell, va acudir en ajuda del teatre i es va fer càrrec de l'obra, poc abans de l'estrena, quan Antoni Ros Marbà, el director inicialment previst, va haver de declinar l'encàrrec per malaltia.

Weikert va complir bé. Va assumir l'obra amb eficàcia, no va intentar impossibles, va dominar l'orquestra. El preludi del tercer acte va quedar una mica maldestre en el so, però globalment va oferir a Arabella un suport orquestral de qualitat.

Els tres personatges centrals van ser defensats per tres intèrprets de primer nivell. Anne Schwanewilms va ser una Arabella ideal. La seva millor carta no són els recursos vocals, que són molt bons sense ser opulents, el seu triomf rau en la musicalitat, en el coneixement de l'estil, en l'expressivitat exacta del fraseig, en l'elegància, en la interiorització del personatge. Al seu costat, Michael Volle, va oferir la seva bella veu de baríton a Mandryka i va oferir una exacta evolució psicològica del personatge portant-lo magistralment del rude apassionament inicial, a la tortura de la gelosia, l'enfonsament en els sentiments de culpabilitat i la redempció final. Ofelia Sala va dotar d'una intensitat dramàtica i vocal esplèndida el seu doble personatge in travesti Zdenko/Zdenka i, en el tercer acte, va estar sensacional en l'escena en què revela als altres la seva condició de dona.

És un lloc comú que Strauss sembla que odiï els tenors. Si s'ha de jutjar per la part de Matteo, és veritat, la tessitura és inclement. Will Hartmann va poder amb el paper en els dos primers actes, en el tercer Strauss va poder amb ell i va acabar trencant la veu i passant dificultats que va solucionar amb molta professionalitat. Doris Soffel i Alfred Reiter, millor ella que ell, van ser els pares d'Arabella. Susane Elmark va fer gràcia escènica i va complir amb les estratosfèriques exigències vocals del breu paper de l'eixerida Fiakermilli.