‘El Mestre i Margarita’: Rigola versus Rigola

Hi havia moltes ganes de veure el nou espectacle d’Àlex Rigola al Lliure, per diverses raons. El director feia vuit anys que no estrenava a la sala gran, període en què ha presentat propostes més petites i personals en altres espais, i en el qual ha inaugurat la diminuta sala Heartbreak Hotel. La moda d’adaptar novel·les al teatre continua plenament vigent: molts directors prefereixen les grans obres de narrativa abans que escollir entre el riquíssim patrimoni teatral. El Mestre i Margarita és la novel·la més coneguda de Mikhaïl Bulgàkov, cim de la literatura russa del segle XX: l’arribada de Satanàs al Moscou soviètic i ateu dels anys trenta es combina amb les converses entre Jesús i Ponç Pilat a Jerusalem. Màgia, cabaret, religió i caps tallats.

Àlex Rigola firma la versió i la direcció d’un muntatge estrany i de vegades desconcertant. Crec que tot plegat es deu a la lluita entre el Rigola que coneixem de fa vint anys –el director jove i gamberro que va sacsejar el Lliure– i el Rigola del present, que ha trobat un llenguatge propi en la naturalitat i el minimalisme escènic. El Mestre i Margarita conté, com la novel·la, diversos tons, però la proposta transita dubitativa entre ells, i això fa que ni la sàtira ni el naturalisme acabin de funcionar. També es detecten alguns artificis que, si bé ens sorprenien fa dues dècades, ja han passat a ser llocs comuns del teatre contemporani: vestir el dimoni i la seva colla com els protagonistes de La taronja mecànica ens podia semblar graciós el 2000, però ara ja no cola. Frank Castorf, Thomas Ostermeier i companyia també són un clixé.

Fa la sensació que Rigola es debat entre l’austeritat que practica al Heartbreak Hotel i el desplegament de mitjans que permet la Sala Fabià Puigserver: m’alegro que hagi donat feina a catorze actors, però realment eren necessaris? Intèrprets com Jordi Figueras, Sandra Monclús, Frank Capdet o Jordi Rico, amb brevíssimes aparicions, queden del tot desaprofitats. Francesc Garrido interpreta Woland de manera convincent, amb la seva barreja habitual d’ofici i seducció, i entre la seva banda destaca Carlota Olcina amb somriure de Joker. Nao Albet i Laia Manzanares fan una bona feina com a mestre i Margarita, però tampoc no tenen espai per brillar. Tot en aquesta proposta sembla sobreposat, com retalls de revista en un collage, però tot i així no aconsegueix l’harmonia que hauria de tenir una composició com aquesta. Els moments de festa, per exemple, semblen muntats amb el pilot automàtic. I no vaig poder evitar pensar en el departament de neteja del Lliure. Crec que se’n recordaran del director durant com a mínim quatre setmanes.

Àlex Rigola té talent i ofici, això és indiscutible, i salva el muntatge utilitzant tots els trucs que té al barret. El vol nocturn de la Margarita sobre la ciutat de Moscou, gràcies a la plataforma giratòria, és una de les imatges més boniques de l’espectacle. Però la cosa no acaba d’arrencar en cap moment, i fa que ens plantegem la que hauria de ser sempre la gran pregunta: “Per què muntar aquest text, així i ara?”. El director insisteix en la importància del relat i el poder com a forma de violència, però ni un elenc de bons actors aconsegueix elevar la proposta. Els aplaudiments de cortesia del dia de l’estrena ho van demostrar. En finalitzar la funció, la copa de rigor es va servir acompanyada de talls de síndria, en homenatge a Palestina. Aquesta va ser, sens dubte, la millor idea de la nit.