‘La majordoma’: La mirada trista de la daina

Si el Heartbreak Hotel té la millor acústica de Barcelona s’ha de dir i no passa res. Aquest teatret del barri de Sants és el temple de la paraula i del silenci. Ja ens ho van demostrar amb L’home de teatre, la proposta que va inaugurar la sala, i ara ho han corroborat amb La majordoma. El nou monòleg de Josep Maria Miró funciona, i de quina manera, en un espai com aquest: dimensions humanes, proximitat i atenció al detall. Les pauses curtes o llargues agafen dimensions metafísiques quan gairebé podem sentir els nostres els nostres propis pensaments. I els de l’intèrpret que tenim al davant.

Miró ens presenta la segona part de la seva “Trilogia de l’epifania” (després d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc): aquesta és la història d’una dona que apareix per explicar-nos com va fugir. Tot recau sobre les espatlles de Rosa Renom, que amb aquest muntatge es confirma com una de les grans actrius de Catalunya. No és que no ho sabéssim: interpretant textos de Bernhard, Stoppard, Goldoni o Wilder ens ha encisat, però és que el que fa en aquest muntatge és estratosfèric. La protagonista narra, mitjançant una verborrea gairebé patològica, la seva vida passada i present, i això ho fa en un espai buit, sense escenografia, ni música ni objectes de cap tipus. Teatre en estat pur, sense distraccions.

El text de Miró parla de dolor, fugida i violència, i agafa la figura d’una majordoma de parròquia com a símbol d’abnegació. La proposta de direcció de l’autor és radical: només la llum tenebrista (caravaggiesca, a estones) de Xavier Albertí dona matisos a l’espai. Rosa Renom va de negre rigorós (vestuari d’Albert Pascual) i són les seves paraules, els seus punts i les seves comes, els que construeixen el temple. Aquesta dona és mare i esposa, però també víctima i botxí, bòrnia i fugitiva, muda i amazona. El text de Miró peca, de vegades, d’obrir massa comportes: quan el personatge diu el que pensa l’autor hi ha el perill de caure en la columna d’opinió. Però la interpretació de Renom i la solidesa de la proposta són robustes, i aquesta funció ho aguanta tot. La majordoma necessita una gran actriu, i Rosa Renom és capaç de mostrar la fortalesa i la por de la mirada de la daina en una mateixa frase.