‘Prosopopeya’ al Teatre Lliure: El jo, la identitat, la màscara

La nova obra de Pablo Macho Otero després de ‘A fuego’, acabada d’estrenar a Barcelona, és una proposta curta que s’acaba allargant

Escena de l'obra 'Prosopopeya'

Pablo Macho Otero és un jove creador a qui li agrada escriure en vers, una raresa com qualsevol altra. Després d’Enterrando a Dodot, Loco Amoris i A fuego, el dramaturg i actor debuta al Lliure amb la seva companyia, La Bella Otero: el nom de ballarina de la Belle Époque descriu a la perfecció l’esperit viejoven de Macho. Prosopopeya, amb direcció d’Emma Arquillué i ell mateix, és el segon text de la nova col·lecció Llum de Guàrdia, editada per Comanegra i el Lliure. Celebrem des d’aquí que Julio Manrique hagi decidit tornar a publicar textos teatrals.

L’Espai Lliure es converteix en un taller d’escultura (escenografia de Yaiza Ares): taula de fusta, grans finestrals, fluorescent, bustos i guix. Pablo Macho fa el paper d’escultor/orador i ens ofereix una reflexió sobre el jo, la identitat i la màscara. Tal com passava a A fuego, la cosa comença com una conferència performativa, una xerrada informal amb l’intèrpret adreçant-se directament al públic. El text, escrit en castellà en octosíl·labs i hendecasíl·labs, és totalment rimat, i de vegades es comenta a si mateix en to juganer. Prosopopeya ens proposa que el món és un cervell, i parlant de neurones, persones i personatges ens explica la història de Narciso Prosopopoulos per, de propina, deixar-nos anar una classe de mitologia grega. Hefest, Afrodita, Ares, Narcís o Eco surten a la palestra en forma de màscares en blanc i gris: algunes són tan semblants que a estones es fa difícil distingir-les i seguir la història.

Macho Otero no està sol a l’escenari, l’acompanyen dues ombres: l’una és cos (Arnau Comas), l’altra és música (Santiago Aguilera), i els seus rostres estan coberts amb una mitja negra. L’autor continua, en certa manera, parlant dels mateixos temes que a A fuego, però aquí el vers no vola tan amunt i el didactisme acaba convertint l’obra en una classe de secundària amb massa informació. (Un dia ja parlarem de la tendència del nostre teatre, que cada dia sembla més estar adreçat a un públic adolescent). Prosopopeya és una proposta curta que, és una pena, s’acaba allargant, una cosa que no desitgem a cap muntatge. “Ponte la máscara, la máscara”, cantava la Marisol el 1964. La gran Pepa Flores ja sabia, fa seixanta anys, que tot l’any és carnaval.

Prosopopeya. Text: Pablo Macho Otero. Direcció: Emma Arquillué i Pablo Macho Otero. Intèrprets: Santiago Aguilera, Arnau Comas, Pablo Macho Otero. Teatre Lliure, Barcelona. Fins al 9 de febrer.

Sobre la firma

Más información

Arxivat A