Marcos Morau, Pablo Gisbert i Tanya Beyeler: El clan d’Ontinyent

Tot i haver passat la infantesa, l’adolescència i la primera joventut junts, avui els és difícil trobar-se, a Marcos Morau i Pablo Gisbert. Per això l’abraçada que es fan moments abans de l’inici de l’assaig general al Centre Cultural de la Mercè de Girona, dissabte 23 de novembre, és llarga i sincera. És d’hora, Morau té el temps just abans de posar de llarg al Temporada Alta Totentantz. No es veien des de fa unes setmanes, quan van coincidir a Madrid. Reunir-se al Temporada Alta, com aquest any, en què Morau i La Veronal han estrenat a Catalunya Totentantz, i Gisbert i El Conde de Torrefiel hi han fet La luz de un lago, tampoc és tan estrany. Enguany només s’han pogut abraçar i intercanviar quatre paraules. Fa 30 anys vivien al mateix carrer i anaven a la mateixa escola. A Ontinyent.

Tots dos van néixer al carrer del Conde de Torrefiel de la capital de la vall d’Albaida. Gisbert, al número 20 i Morau, al 36. Tots dos van anar a la mateixa escola i al mateix institut. I tots dos van deixar Ontinyent de la mà per anar a viure a València. Quan Morau recorda la seva adolescència, Gisbert hi és, indefectiblement: “Vèiem Doctor en Alaska, Redes, Expediente X... A casa no m’ho deixaven veure, però hi era. Jo, com Pablo Gisbert, havia anat a un col·legi religiós, tot homes. Després vam passar a l’institut públic, on hi havia tot el poble. Hi vaig conèixer Carmina Belda, que encara treballa amb mi i amb Pablo. Tenia dos anys més que nosaltres, una germana artista. A partir d’aquí descobrim De Chirico, Bacon, Warhol, tot un univers que ara és mainstream. Tots tres vam marxar a viure a València. Allà comença tot... Allò de ser gai en un col·legi de capellans, no voler jugar a futbol, tot allò anava fent-me. Jo era el marica que no juga, sinó que pinta i guanya els concursos de dibuix”.

A Gisbert, en canvi, li interessava més la música: “Quan tenia 18 anys, tenia un col·lectiu de música hardcore. Intentava trobar en el teatre una experiència plàstica i sonora semblant al que era escoltar música hard­core. Per això, quan em va començar a interessar el teatre, vaig mirar l’avantguarda, el happening, la performativitat, un tipus de teatre que trencara la lògica”.

Tot això, la carrera dels dos artistes escènics d’aquesta banda de món més importants de la seva generació, va prendre forma a Ontinyent. “El meu pou de les idees és de fa molts anys”, diu Morau. I afegeix:”És com el petroli. Des que soc petit i vaig sortir d’Ontinyent... Allà es va gestar tot. D’allà ho estic traient tot. Evidentment que l’he nodrida. Però la creativitat genera creativitat. Vull dir que si estàs estimulat, estàs despert a rebre estímuls. Com deia David Lynch, somies despert... Jo era un nen molt poruc, i potser per això els meus espectacles tendeixen a la foscor, a una cosa creepy. He sigut el petit de tres germanes i no sé si el fet que hagi hagut d’inventar-me la meva vida, perquè els pares treballaven i els germans eren molt més grans que jo, ha fet que m’hagi construït el meu propi món, amb el seu castell del terror”.

Hi va haver un moment en què les vides de Morau i Gisbert es van separar. El primer va tirar cap al nord, cap a Barcelona, per estudiar coreografia a l’Institut del Teatre. L’altre va dirigir les seves passes cap a Madrid, cap a la RESAD, l’Escola Superior d’Art Dramàtic, per estudiar dramatúrgia. “A Barcelona vaig treure un zero i a Madrid un 9, segurament perquè a la RESAD, al jurat d’admissions, hi havia el Juan Mayorga”, recorda Gisbert.

La separació va durar poc, tanmateix. Al cap de dos anys, Morau va trucar al seu amic d’infantesa per dir-li que muntava La Veronal i que el volia amb ell, a Barcelona. Encara avui, quinze anys després, Gisbert segueix col·laborant amb la companyia de dansa i és normal trobar-se’l als crèdits dels seus espectacle signant-hi els textos. “Ara em demana textos de tant en tant, jo els escric però no sé mai quan els farà servir: a Firmamento, per exemple, vaig veure que hi era com a dramaturg, i es tractava d’unes coses que Marcos m’havia demanat per a Sonoma!”, riu Gisbert.

A Totentantz, que arriba aquest desembre al Lliure, no hi ha res de Gisbert. Ja no li pot seguir el ritme, diu. Per construir-la, Morau s’ha inspirat en la música de Liszt i en un cartell que va estar penjat al club berlinès Berghain durant la pandèmia, obra de l’artista Rirkrit Tiravanija, que deia: “Morgen ist die frage”, “Demà és la pregunta”. I que venia a dir, segons Morau, que el món s’està morint i nosaltres estem aquí ballant, que “no ens importa el demà”. A Girona, vam poder gaudir d’un espectacle total, d’una instal·lació en moviment, en la qual el d’Ontinyent ens col·loca cara a cara davant d’aquesta extinció quotidiana a la qual semblem abocats.

A finals de la primera dècada del segle XXI, quan El Conde de Torrefiel encara no havia nascut i La Veronal ho estava fent, quan Morau i Gisbert compaginaven els seus primers treballs artístics i la feina d’acomodadors al Mercat de les Flors, l’un no avançava sense l’altre. Així van estrenar Suècia (2008), Maryland (2009), Finlàndia (2010) i Rússia (2011). Un reguitzell de peces primerenques on ja es podia intuir que aquella tropa de nois i noies de vint anys serien el que són ara, sobretot després d’Islàndia (2012) i Siena (2013).

Aquí és on apareix la tercera cara integrant del clan d’Ontinyent, Tanya Beyeler. Companya de Morau a l’Institut i perfòrmer dels seus primers espectacles, assistent de direcció a Islàndia. Als assajos de La Veronal, ella i Gisbert fan més coses, a banda de parlar de dansa. Uneixen les seves vides doblement, de manera sentimental i artística. Així sorgeixen El Conde de Torrefiel i un primer espectacle, La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento (2013), que deixa tothom bocabadat. No té res a veure, formalment, amb La Veronal, però hi ha una pulsió de fons que agermana les dues companyies. Morau, en aquell moment, comença a girar per Europa. Gisbert i Beyeler no trigaran gaire.

El 2015 tots viuen entre Barcelona (Morau) i Premià de Mar (Gisbert i Beyeler), però passen molt temps al nord del Pirineu, bé en residències artístiques, assajant espectacles, bé de gira amb el seu repertori. Fins al punt que gairebé els perdem la pista, ja que estan quasi més temps fora que aquí. La pandèmia, a més, va transformar moltes coses. Aleshores, Gisbert i Beyeler ja tenien dos fills i van pensar que el millor seria tornar a Ontinyent, on hi ha els avis i una vida amb menys pressions econòmiques. S’hi van traslladar el setembre del 2020. Gisbert ho explica així: “Hi vam llogar una nau de 700 metres quadrats, diàfana, amb el terra de ciment, que a Barcelona seria impossible. Podem pintar, tallar, trencar, estar-hi. Té pati, una figuera, dutxes. A Barcelona serien 20.000 euros al mes i a Ontinyent és gairebé gratis. És l’antiga nau d’Iberdrola... Podem assajar-hi, estar-hi 24 hores. La tenim a cinc minuts de casa”.

Gisbert ha tornat a Ontinyent. I Beyeler s’hi troba com a casa. Avui, Morau es pregunta: “Necessitem la precarietat i la falta d’estímuls per crear? Si hagués crescut a Nova York, amb Bob Wilson de veí, hauria sortit jo? Diuen que els nous creadors d’ara són de famílies acomodades. Què està passant amb l’educació? Vinc de classe treballadora, de gent que ha lluitat per l’educació dels seus fills”.