‘Em dic Josep’. Teatre entre la cançó i l’assaig

L’obra es capbussa en la memòria col·lectiva i familiar mentre explora la representació del transtorn bipolar en escena

Una escena de l'obra 'Em dic Josep', de Marc de la VargaRoser Blanch

Les fronteres entre el teatre documental, la ficció i l’autoficció són cada dia més borroses. Cosa que ens encanta. Al cap de vuit anys de silenci després d’un sorprenent primer espectacle (El niño de la tele), el dramaturg Marc de la Varga torna a la Sala Flyhard amb Em dic Josep, ara fent temporada després de la seva estrena en el passat festival Grec. Aquesta és una història de música i salut mental que se’ns presenta en un format híbrid, a mig camí entre l’assaig i la confessió. La protagonitza la vida enigmàtica de Camil Clot, un músic que va sobrevolar l’escena underground de Barcelona a finals dels anys vuitanta, quan la ciutat encara no havia venut la seva ànima al turisme. Amb un peu en la realitat i l’altre en la ficció, Em dic Josep es capbussa en la memòria col·lectiva i familiar mentre explora la representació del trastorn bipolar en escena.

De la Varga dirigeix un repartiment estrany, però no per aquesta raó menys excepcional: a la veterana Mont Plans i el jove Pau Vinyals se’ls uneix el músic Daniel Higiénico en el seu primer treball com a actor. La llum dels seus ulls i la veritat despullada de la seva presència escènica demostren que la tria ha estat un gran encert. Vinyals assumeix el paper del dramaturg i ens explica la seva investigació sobre la figura de Clot, una de tantes estrelles fugaces que van aparèixer i desaparèixer breument a la ciutat. Mont Plans és la mare del Josep, el germà del subjecte en qüestió, i només necessita una cadira i un cigarro per fer que ens endinsem en la ficció. Daniel Higiénico interpreta el Josep amb una gran naturalitat, i les seves cançons a la guitarra afegeixen una capa més al muntatge: veiem aquest home entre el geni i el boig sense necessitat de fer grans escarafalls.

Em dic Josep és un muntatge despullat i essencial, com una vella balada de rock una mica passada de moda, que aprofita amb intel·ligència tots els trucs i mecanismes de la representació teatral. Ens quedem amb ganes de saber molt més d’aquest músic que podia “tocar” la música amb les mans. Que ningú s’adormi perquè aquest és un espectacle que, com els seus intèrprets i protagonistes, té una enorme personalitat.

Sobre la firma

Más información

Arxivat A