‘Les mans’ a La Villarroel: Ego, feina, amor

Quan el dramaturg Llàtzer Garcia escull un tema, sempre arriba fins al final. La família a La pols o Els nens desagraïts, el pas de la joventut a la vida adulta a Al final, les visions o Els somnàmbuls… Gran cinèfil, la seva passió pel setè art s’ha traslladat en propostes com Johnny & Vienna o en la direcció de Breu introducció al western. En aquesta ocasió, l’autor ens parla d’amor i de feina. Quan barregem una relació sentimental amb una de professional sempre n’hi ha una que surt perdent, i a Les mans Garcia ens presenta una parella guapa, amb talent i aparentment d’èxit.

La Paula és una jove directora que està rodant la seva primera pel·lícula: una història inspirada en la relació amb el seu nòvio, l’Isaac, que també n’és el protagonista. La persona que inspira una ficció és la més encertada per protagonitzar-la? Raquel Ferri i Ernest Villegas interpreten amb passió aquesta parella que s’estima de manera imperfecta, on l’amor conviu amb el penediment, la gelosia (professional) i la culpa. Acomiadar algú no és mai fàcil, però encara ho és menys quan resulta que és la teva parella i és el teu projecte més personal. Els egos, el narcisisme i les inseguretats pròpies dels artistes es barregen amb la salut mental: no arribem a saber què li va succeir a l’Isaac en el passat, però el seu present ens en dona força pistes.

Sílvia Munt dirigeix amb tacte i ofici aquesta proposta molt despullada, que té lloc en una elegant casa de muntanya (tocadiscos, fusta, ciment) que és alhora refugi i presó, com passava a Anticrist (Lars von Trier, 2009). Els dilemes ètics de fer servir material real per construir ficcions s’uneixen a la diferència d’edat i als rols de poder que hi ha entre una directora i un actor. De qui és una història, de qui la viu o de qui l’explica? L’obra comença d’una manera una mica abrupta i en un primer moment costa endinsar-se en la intimitat de la parella, però a partir de la segona meitat el text funciona com un rellotge. Els drets morals també existeixen, i el vampirisme pot ser una forma de creació artística. I no s’ha d’oblidar mai: els pares acostumen a ser els nostres crítics més despietats.