‘A fuego’, poesia escènica a foc lent
Pablo Macho Otero escriu i protagonitza un monòleg que barreja la mitologia amb l’autoficció i els jocs de paraules a La Villarroel
El teatre en vers és postdramàtic per definició. L’artifici i la impostura de les rimes situen el text fora de la realitat, l’allunyen o l’estranyen a la manera brechtiana. Que una companyia jove com La Bella Otero opti per un monòleg en vers demostra que els clàssics no moren mai, i que els sonets encara molen. Pablo Macho Otero ha escrit i protagonitza A fuego, monòleg que barreja la mitologia amb l’autoficció i els jocs de paraules, com si fos el fill que Sergio Blanco i Jordi Oriol no han tingut mai. Sota la direcció d’Emma Arquillué i d’ell mateix (autodirecció), la peça bascula entre la conferència performativa i l’exercici semàntic, jugant amb la claredat en la posada en escena (espai de Yaiza Ares) i les floritures en el verb.
L’avís perquè apaguem els mòbils ja forma part de l’espectacle i, evidentment, està rimat. La figura d’Heròstrat d’Efes, que va ser acusat d’incendiar el temple d’Artemisa, li serveix a Macho Otero per parlar de l’actor i de la seva vanitat, d’ell mateix i de les seves ganes de passar a la posteritat. Transitant per una feliç esquizofrènia entre les seves màscares d’autor i d’actor, reflexiona en veu alta sobre la nostra societat d’aparador, likes i mems, i descobrim que el seu any d’Erasmus a París va tenir tràgiques conseqüències. El foc recorre tota la peça, com el xup-xup d’un bon estofat, i l’humor i l’acudit la fan ideal per a tota mena de públics.
Una audició per interpretar-se a si mateix o un muntatge de Calígula dirigit per Mario Gas converteixen A fuego en una reflexió metateatral i juganera, on l’ego dels actors, el seu narcisisme i les seves ganes de deixar empremta es parodien amb empatia i afecte. Pablo Macho Otero és actor, és a dir, un seductor nat, i la seva fascinació pel foc, els llumins i la gasolina l’emparenta directament amb la catalana més universal. Rosalía cantava a Sakura, com a tancament de Motomami i davant d’un públic ficcionalitzat (tot molt meta): “Las llamas son bonitas porque no tienen orden / y el fuego es bonito porque todo lo rompe”. Cremem-ho tot, doncs, i quedem-nos observant les flames com qui mira un bonic capvespre.