‘Nijinsky’: l’esclau preferit torna a Barcelona

“Nijinski, el primer ballarí de la companyia de ballets russos, pateix a Barcelona una tristesa que no poden minvar les admiracions. Ell prou corre i bóta i roda i salta i gira i regira, però el ballet, el verdader ballet, li va per dintre. Nijinski no vol embarcar cap a l’Amèrica, i l’empressari exigeix el compliment del contracte, dient an En Nijinski: Som al ball i hem de ballar.” Així comença una de les peces publicades a la revista satírica L’Esquella de la Torratxa a propòsit de la visita dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev a Barcelona, l’estiu de 1917. El conflicte entre Nijinski i Diàguilev venia de lluny: l’empresari havia forjat la carrera internacional del jove ballarí i coreògraf i a canvi ell havia acceptat convertir-se en el seu amant, malgrat no desitjar-lo. Diàguilev havia exercit un control quasi total sobre la vida de Nijinski fins que aquest, asfixiat per la situació, s’havia casat de manera impulsiva amb una dona hongaresa a qui amb prou feines coneixia.

L’escriptora Lucy Moore, biògrafa de l’artista, explica que durant un temps la reconciliació va semblar possible: quan Nijinski i la seva família van ser obligats a romandre a Budapest com a presoners de guerra, Diàguilev va exercir pressió perquè fossin alliberats. Tres anys després de la ruptura, el ballarí va tornar a anar de gira amb els Ballets Russos, però, per a quan la companyia va arribar a Barcelona el 1917, ja era clar que les antigues dinàmiques entre artista i empresari no havien quedat superades. Diàguilev no tenia intenció de perdre de nou la seva gallina dels ous d’or, tot i que, segons L’Esquella de la Torratxa, “el gran ballarí no es resigna i, com les senyoretes a les que s’obliga a contraure matrimoni contra la seva voluntat, pretén fugar-se. L’empressari li ha posat dos policies que el vigilen, al camerino, al carrer i a l’escenari.”

Ara l’artista torna a Barcelona de la mà del coreògraf John Neumeier i el ballet d’Hamburg, que presenten al Liceu Nijinsky, una peça d’estil oníric que repassa la biografia del llegendari ballarí. Neumeier tria com a punt de partida la darrera actuació de Nijinski, l’any 1919. En un espai escenogràfic que evoca l’hotel suís on l’artista va improvisar aquest últim i pertorbador solo, el protagonista comença a desdoblar-se, de manera que el Nijinski del present veu el Nijinski del passat interpretant alguns dels ballets que el van fer famós. Entre aquests, hi ha Sheherezade, en què la dona d’un sultà s’adjudica d’amant el seu esclau preferit —un sensual, androgin i exotitzat Nijinski.

El rol de l’esclau preferit a Sheherezade, que en bona part va cimentar la llegenda de Nijinski, té paral·lelismes inquietants a la vida real. Fins a mitjans del segle XIX, els ballarins de ballet russos eren propietat de la noblesa. Durant la infància i joventut de Nijinski, la servitud ja havia estat abolida, però a la pràctica les velles inèrcies persistien. Nijinski va ser l’esclau preferit del Teatre Mariïnski, després del príncep Pavel Lvov (el seu primer mecenes-amant), després de Diàguilev, i per últim de si mateix. Poc després de la visita a Barcelona del 1917, l’artista va començar a caure en la psicosi de la qual no es recuperaria mai.

Al Liceu de 2026, Alexandr Trusch i el català Aleix Martínez (primer i segon càsting) interpreten el Nijinski del present, mentre que la resta d’artistes de la companyia es divideixen els rols del Nijinski jove. Neumeier deu saber que hi ha una certa veritat en el fet que tots els ballarins actuals són fills del gran artista rus. Fa cent anys, ningú més que Nijinski podia fer de Nijinski; avui els seus prodigis tècnics són requisit per als professionals.