Abans la gent cantava. Ara tothom va ràpid
No sé què en treuré d’aquest estiu de reflexió: anem profanant el sagrat o sense voler sacralitzem el profà?
Quan em demanen “Què has fet aquest estiu?”, dic, ràpidament, que m’he quedat a Solsona a reflexionar sobre la relació conflictiva entre el prosaic i el sagrat. És mentida, no he fet això, però sempre intento fer-me l’interessant per sobre de les meves possibilitats, així les esquerdes se’m veuen més grosses.
Durant l’estiu, un projecte artístic i musical anomenat Goig, bona gent de Cardona i comarques, van treure el seu primer disc, anomenat Goig. Una coherència que molts ja voldrien. Una de les joies d’aquest grup és que fins al moment de la presentació havien fet una gira d’ermites petites que conformaria el desig humit de molts franciscans de la diòcesi. Amb cançons com ‘Goigs de santa Àgata’, ‘Goig de la Pluja’ o ‘Goig de la Memòria’, havien recuperat ermites ermes i més menyspreades que el cordill del fuet, donant una nova dimensió artística als llocs sagrats. Allò del profà i del sagrat, saps?
Però el més sensacional és que la presentació del seu disc, Goig, va ser a la plaça de bous de Cardona, una plaça muntada cada any, obra de l’enginyeria rural i que avui dia encara és l’epicentre de la festa cardonina on volten braus, toreros i pasdobles. En un gest tendre i bonic, durant la presentació, l’Elena Ribera, cantant de Goig, va regalar una flor a la seva àvia, font de molts goigs recuperats, davant de tota la plaça. Vam plorar tots. L’àvia, la Pilar Estany, va prendre el test i davant de tot el públic de la plaça, amb gest torero i mirada a les grades, va mostrar-lo com si fossin les orelles d’un bou difunt acabat de pelar. Quin gran moment.
Una boda. Aquest estiu també vaig anar a una boda al Solsonès sec, el que queda sota Solsona. Una boda que, evidentment, ja no era una boda. Ja no en queden, de bodes. El profà i el sagrat caminant junts cap a un altar, que ja no és altar, però s’hi assembla prou. A altes hores del matí, quan la música de ball es feia pas (música de ball vull dir el que escolta la gent d’ara, és a dir, jo quan bec una mica), un jove encamisat va prendre el micròfon, va fer parar la música i va iniciar el càntic dels Goigs de la Mare de Déu del Claustre. A veure, no sonaven com els del Roger Mas, però la gent prou s’hi va sumar. Després ‘Quiero montar-me en tu velero’ i endavant.
Festa major de Solsona. Dilluns havent dinat, de les tres fins al vespre es va fer el clàssic besamans a la catedral de Solsona. Aquest any tenia tota la voluntat d’anar-hi: per una cosa o per una altra, em veia tibat místicament a estimar-la. Això em va a rampells. Ara bé, mala hora havent dinat per besar sigui el que sigui. Sobretot, després d’un dinar de festa major. I és que no té la seva part de sagrada una migdiada ben feta? I dius: “Però tens temps fins al vespre!”. Que no és un ritual prou elevat la sobretaula de botó, raig, contraraig i abraçades? Per una cosa o per una altra, em vaig quedar sense petó.
No sé què en treuré d’aquest estiu de reflexió: anem profanant el sagrat o sense voler sacralitzem el profà? Ni idea, però em penso que una mica de tot. Ah! I anem fent, que ja és molt.