Els animals més que màquines

La paraula robot és bastant moderna, la va inventar el 1920 l’escriptor txec Karel Čapek, conegut pel seu fantàstic sentit de l’humor, i si per a nosaltres el mot és opac, per als txecs és ridícul i còmic, perquè ve del verb txec que vol dir fer treballs forçats o treballar esclavitzat. La paraula és nova però la idea és vella, abans se’n deien “autòmats”, i així, per exemple, els autòmats que veiem en una de les obres més antigues de l’antiga Grècia, la Ilíada, són molt superiors al que avui arribem a robotitzar. Quan la mare d’Aquiŀles va a veure l’immortal Hefest, el déu ferrer, perquè li fabriqui unes armes (escut i cuirassa i tota la resta) per al seu fill, tenim ocasió d’entrar al seu obrador: Hefest hi té unes serventes fetes de metall (d’or) “que tenien aspecte de noies i pensament dins el cap, i veu i força tenien, i sabien fer moltes feines”; i també té vint manxes que “l’ajudaven quan s’atrafegava i quan no, s’aturaven, segons com volia Hefest i com la feina avançava”, i aquí s’entén que el déu les governa amb el pensament, no li cal ni prémer cap botó ni dir cap paraula, elles mateixes entenen com va la feina i com l’han de fer. La Ilíada també ens explica que Hefest, just abans d’això, havia fet vint trespeus, que eren de metall i ser­vien per aguantar les olles, “i a sota de cada pota hi posava una roda daurada perquè anessin sols a l’aplec dels déus i després se’n tornessin de nou cap a casa, meravella als ulls de qui ho veia”. És a dir que entre els grecs antics, si més no en imaginació, els autòmats ja anaven a tot drap.

Saltem a l’Europa del XVII, quan Descartes diu que els animals són màquines, a diferència de l’home, que té una ànima espiritual creada per déu. Al segle següent, el 1747, l’alegre metge i filòsof Julien Offray de La Mettrie publica L’home màquina, en què deixa entendre que allò de Descartes era un truc per no ofendre els eclesiàstics però que en realitat ja es veu que també creia que l’home era una màquina. L’any anterior La Mettrie havia publicat una Història natural de l’ànima que va fer escàndol fins al punt que un decret del parlament francès la va condemnar a ser cremada públicament, amb les altres obres de La Mettrie, a la Place de Grève de París el 9 de juliol de 1746. Entre això i un llibret contra la xarlataneria dels metges universitaris parisencs, el nostre autor va haver de fugir a Holanda. Allà, havent fet L’home màquina, també el van atacar tots els clergues (catòlics, luterans i calvinistes, que entre si eren enemiguíssims però en aquest cas es van posar d’acord). Metges i capellans el mosseguen per tots cantons, i ell, sense perdre el bon humor, respon als atacs amb sàtires divertidíssimes (“dignes d’Aristòfanes”, diu un crític), algunes publicades anònimes, d’altres amb pseudònim, i amb un domini excepcional dels jocs de la ironia. En algun llibre arriba a pretendre que és un defensor dels clergues que vol destrossar les idees de l’home màquina. En una Carta al meu esperit insulta el seu esperit perquè li fa fer tantes bogeries.

Viu així fugint i amagant-se fins que finalment el rei de Prússia Frederic II, el rei filòsof, l’acull i li fa de mecenes, però veient que La Mettrie no para de complicar-se la vida amb els escrits que va traient, li diu que si vol quedar-se a la seva cort, que faci traduccions, però que no escrigui més llibres. Aleshores La Mettrie tradueix un tractat de Sèneca sobre la vida feliç i el publica amb un pròleg de cent pàgines que al capdavall ha resultat ser un dels seus llibres més importants, conegut amb els noms de Discurs sobre la felicitat o Anti-Sèneca.

L’home màquina tocava una fibra delicada, perquè aleshores la idea i la fabricació dels autòmats estaven molt al dia (només cal veure com apareix i reapareix el tema al contes de Hoffmann). En aquells anys en què es començava a coure la que seria la revolució industrial, existia un ofici molt ben considerat, el d’inventor. Un inventor famós era Jacques Vaucanson, que, entre altres coses, havia fet uns robots en forma d’aneguets. El mateix La Mettrie, en una de les seves autoburles, diu que ell era “el sr. Màquina, que va aparèixer, potser a la manera de les aneguetes del sr. Vaucanson, a París. Perquè el sr. Màquina, igual que elles, va sense ànima, sense esperit, sense raó, sense virtut, sense discerniment, sense gust, sense bones maneres”. El llibre Els animals més que màquines, on defensa, irònicament, les tesis espiritualistes, va amb un epígraf de Molière que diu que les bèsties no són tan bèsties com ens pensem.

Els comentaristes sembla que només coneguin L’home màquina, però entre els llibres importants de La Mettrie (a part de les sàtires amb què respon als atacs) hi ha l’Anti-Sèneca, un magnífic L’art de fruir i un Sistema d’Epicur que m’agrada molt i que comença així: “Quan llegeixo a les Geòrgiques de Virgili ‘Feliç qui pot de les coses conèixer les causes!’, em pregunto ‘qui pot?’. No, les ales del nostre geni no ens poden elevar fins al coneixement de les causes. El més ignorant dels homes en sap tant, d’això, com el més gran filòsof. Veiem tots els objectes, tot el que passa a l’univers, com un bell decorat d’òpera, del qual no distingim ni les cordes ni els contrapesos. En tots els cossos, com en el nostre, els primers motors ens queden amagats, i segurament sempre serà així. És fàcil consolar-se d’estar privats d’una ciència que no ens faria ni millors ni més feliços”.

A l’Anti-Sèneca diu La Mettrie que és estoic quan fa mal temps i epicuri quan fa bo, que és una idea que no sé si la treu de Montaigne, que per a ell és “el primer francès que s’ha atrevit a pensar”. I acaba recomanant-te: “Beu, menja, dorm, ronca, somia, i si alguna vegada penses, que sigui entre dos vins, i, sempre, o en el plaer del moment present, o en el desig que prepares per al moment que ve”.

També diu, a l’Anti-Sèneca: “Un té el coratge de l’àguila, un altre en té el vol, pocs en tenen la vista”. I al tractat de La volupté afirma que “el plaer és de l’essència de l’home i de l’ordre de l’univers”.