‘Àssua’: dotze històries d’orgull pirinenc

Fins fa no gaires anys, les famílies encara po­dien reconnectar amb un poble d’origen i era possible distingir entre rural i urbà. Aquestes arrels traçables i aquest contrast entre àmbits estan avui pràcticament liquidats. El fenomen urbà ha colonitzat profundament genealogies i espais, en un procés d’homogenització amb algunes derivades macroeconòmiques i de benestar certament positives, però amb una torna especialment costosa en els plans social i cultural i amb un repartiment econòmic i polític desigual.

Qui més ha patit aquesta acceleració dels temps ha estat sens dubte la generació de postguerra, que en molts llocs va passar d’una economia agrària de subsistència a l’omnipresència del món digital i els serveis. Dipositaris de coneixements, tradicions i formes de vida consuetudinàries, la tradició heretada va veure’s superada per l’obsolescència desencadenada per una modernitat uniformadora i abassegadora. La vindicació d’aquell passat —amb un tel de nostàlgia i alhora d’orgull de pertinença— i la denúncia de la pèrdua —per l’empobriment i l’estandarització— ja van ser l’origen de l’exitós i premiat monòleg Acorar (Món de Llibres, 2013), del mallorquí Toni Gomila (Manacor, 1973).

Amb una voluntat similar però amb una mirada més periodística i de gènere, Marta Lluvich Segarra (Altron, 1977) ha convertit el seu Àssua en un fenomen editorial i social. El primer tret s’evidencia en les tres edicions assolides per un títol posat al mercat el passat mes de juny pel sempre interessant segell Fonoll de Juneda. La segona característica va estretament lligada a la biografia de l’autora, que ha combinat el periodisme amb l’escriptura i la divulgació compromesa amb un desplegament que va des de regentar “la botiga més petita del món” a l’activisme arreu dels Pirineus i tothora a les xarxes socials.

No és casual que tant el manacorí com la pallaresa facin de la llengua un dels seus centres d’interès. A més de cloure’s amb un capítol dedicat a ‘El parlar de la vall d’Àssua’, el llibre mostra una sensibilitat especial per rescatar la rica i genuïna diversitat lingüística de les valls pirenaiques catalanes. Organitzat entorn dels dotze mesos de l’any i amb una barreja de vivèn­cies d’infantesa i anècdotes de present, hi ha un esforç de reproducció de l’oralitat, de reivindicació de la continuï­tat —personificada en les dones: àvies, mares, germanes, amigues— i de descripció amb voluntat pictòrica, com les il·lustracions de Toni Ribas.

Ara bé, Lluvich defuig tant el fatalisme com la fol­klorització. Àssua no vol ser un testament. Al contrari, hi trobem una crida per fer conscients els seus habitants —de la cinquantena presents a Altron a l’únic resident de Norís— de la possibilitat de construir un futur compartit a partir de projectes concrets, adaptant la modernitat a la realitat pròpia, sense por de fer sentir la seva veu (com quan l’administració imposa abeuradors de diseny) i amb orgull respecte del passat i present pirenaics. Potser cap metàfora sigui millor que la de les tradicionals falles, convertides avui en Patrimoni de la Humanitat: “Les falles són renovació i són vida. Pel poble i pels del poble”.