El deliri festiu dels contes de Julià Guillamon

És una sensació que ja teníem durant la lectura de La fàbrica de fred, el llibre de contes que Julià Guillamon (Barcelona, 1962) va publicar el 1991 i que vint anys després, sense deixar de ser en cap moment el que originàriament era —un vertiginós experiment literari construït com si la prosa d’arrel avantguardista no posseís data de caducitat—, va reelaborar de dalt abaix transformant-lo en La fàbrica de gel: a la setantena de contes inclosos a Rascaparets, tots d’una extensió similar que mai supera les dues pàgines, i que cobreix un elevat nombre de subgèneres —el costumisme grotesc i de denúncia social, la paràbola, evocacions d’infància al caire del mite, recreacions culturalistes, revisions de la tradició literària, la paròdia, el diàleg moral, espurnes d’episodis biogràfics, alguna cosa semblant al poema en prosa—, també anem topant una vegada i una altra amb unes veloces i desconcertants arrencades narratives, interrompudes de sobte expressament, com si el propòsit de Julià Guillamon fos deixar-se guiar per la poètica de la inconclusió i elogiés les virtuts del segment, diríem; o com si hi hagués ocasions en què el conte presentés tan sols el plantejament d’una ficció, en d’altres el nus a seques, sense un abans ni un després, i en altres casos hi localitzéssim només el final i ens concedís a nosaltres el privilegi d’imaginar-nos les circumstàncies i la mecànica que ens ha dut fins on ens trobem. Com si el joc experimental, en efecte, vencés la data de caducitat.

És gràcies a aquesta voluntat formal fragmentària que els textos de Rascaparets semblen quedar suspesos sobre l’abisme, com si la irrupció d’una vasta gamma d’experiències i les seves sensacions —el caos social, la devastació moral, la destrucció mediambiental, l’esclat de la tendresa sempre— determinés l’anul·lació del relat a la manera convencional, o tal vegada el que s’esdevé és el contrari i el que suggereix la imminència d’alguna cosa no acabada d’expressar sigui precisament l’art de tallar o elidir el continu lògic i habitual en una narració. En qualsevol cas, el to predominant a Rascaparets —“el nom que, de petit, donàvem als mistos Garibaldi: una tira de cartró amb quinze o setze ungletes d’explosiu, que la canalla fèiem esclatar, arrossegant-les per façanes i pedrissos”, diu l’autor a la contraportada— és el de la bonhomia lleugera i fútil, alegre i beneita, la il·lusió de fer de la vida un deliri festiu a pesar que els imponderables es girin en contra i, per exemple, com s’explica a ‘El Portal’, s’hagin de deixar de banda els amables costums rutinaris, com ara freqüentar un restaurant de barri dels de sempre “perquè poc després et vas posar malalta, vam deixar d’anar a El Portal i no hi hem tornat mai més”. Un altre dels contes, ‘Els quatre escafandres’, ens pot servir per delimitar el caràcter de les veus i els interessos diversos escampats al llarg del recull, com si cada una de les professions adquirís la cara d’una manera determinada de ser escriptor: en un vagó de metro hi viatgen els escafandristes del títol, un vestit de bus, un altre d’apicultor, el tercer és un artificier, i l’últim un cosmonauta, i “van tots tan concentrats en els seus escafandres que no veuen res del que passa al voltant”. El bus “menysprea la realitat de fora i explora, sol a l’interior del casc, la profunditat de la seva ànima trista”; l’apicultor “busca amb l’escafandre la felicitat, la lleugeresa de l’esperit, la mel que les abelles han anat dipositant al rusc perquè ell (...) l’extregui i se’n faci un tip”; l’artificier “creu que el món és ple de perills i que vivim asseguts damunt d’una caixa de bombes”, i el cosmonauta “vola per espais siderals (...), passeja per entremig de les estrelles i passa la mà, amb el guant argentat, pels anells d’un planeta carregat de satèl·lits”.

L’habilitat narrativa de Julià Guillamon a Rascaparets consisteix a fer que sembli natural la convivència de les quatre maneres d’enfrontar-se a la realitat a través de l’escriptura: “Hi ha un cert equilibri dins de l’autisme. La profunditat del bus queda compensada per l’elevació del cosmonauta, la bona fe de l’apicultor pel fatalisme de l’artificier”. I a Rascaparets, en efecte, hi ha fatalisme, elevació, profunditat i, sobretot, i s’agraeix, molta bona fe.