La literatura del desterrament mexicà: Més enllà de la llarga ombra de Calders

Una anàlisi al llegat de l’exili català a Mèxic, amb aquest relat de tornada que complementa el d’anada que podeu llegir en aquest enllaç. L’experiència de l’exili d’escriptors i intel·lectuals catalans republicans a Mèxic forma part de l’imaginari de molts autors, però quina empremta d’ells perdura? Des de Guadalajara i Barcelona, s’exploren els records i oblits que cal remeiar de l’obra d’autors com Ramon Xirau, Avel·lí Artís Gener, Ferran de Pol o Agustí Bartra.

Mèxic, diu Pere Calders, és “un país molt gran, en molts sentits”, que no “es pot explicar en una sola conversa ni en un sol llibre”. Malgrat les limitacions, comptem, però, amb una bona colla de narradors que han convertit Mèxic en matèria literària. Les seves obres es poden trobar en dues antologies publicades fa deu anys, que, sortosament, encara tenim a l’abast en diverses biblioteques catalanes. El 2004 Marta Noguer i Carlos Guzmán publicaren Una voz entre las otras: México y la literatura catalana del exilio (Fondo de Cultura Económica), que recollia la traducció castellana de textos de Josep Carner, Vicenç Riera i Llorca, Agustí Bartra, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Ramon Xirau i Manuel Durán. Rl 2005 Julià Guillamon, que el mateix any havia comissariat l’exposició Literatures de l’exili al CCCB, presentava Narrativa catalana de l’exili (Galaxia Gutenberg), amb textos introductoris de Maria Campillo i el mateix Carlos Guzmán. Aquests dos volums, sumats a les activitats que es van desenvolupar en el marc de l’exposició i el catàleg que se’n derivà, van permetre donar a conèixer al públic general un moment clau en la literatura catalana. Un moment que evidencia l’impacte, a la vegada trasbalsador i fecund, que l’expe­riència del desterrament va tenir en una part de l’imaginari literari català.

Calders és, sens dubte, el gran ambaixador de la cultura mexicana en terres catalanes. La seva obra, de gran popularitat, és la que més bé ha resistit, dels anys vuitanta ençà, els embats que ha patit el sector editorial i ha mantingut prou rèdit econòmic i cultural per mantenir-se al tauler de novetats. L’última edició, en dos volums i a càrrec de Rosa dels Vents, dels seus contes inclou les narracions Gent de l’alta vall (1957) i Aquí descansa Nevares (1967), protagonitzades per indis. La “rara, petita i desesperada comèdia humana” dels indígenes, vista des de la perplexitat de l’europeu desplaçat, és tractada amb la sàvia ironia tan pròpia de l’autor. Què ha passat, però, amb el Calders novel·lista? Sovint s’oblida que l’escriptor dedicà una novel·la —L’ombra de l’atzavara (1964)— a explicar les trifulgues de la comunitat catalana resident a Mèxic DF. Amb humor, el llibre explica la frustració que viu un exiliat quan intenta evitar, inútilment, que la seva família es mexicanitzi. Reeditada per Edicions 62 el 2018, la novel·la es pot complementar amb els dibuixos del catàleg Pere Calders: escriptor i dibuixant, basat en l’exposició que Guillamon comissarià a la biblioteca Jaume Fuster. En els dos hi ha la gràcia del millor Calders.

La llarga ombra de l’atzavara caldersiana ha situat en un injust segon pla dos autors que van aprofundir en l’experiència mexicana i van reivindicar la importància de les cultures precolombines. Són Ferran de Pol i Avel·lí Artís Gener. A Ferran de Pol alguns lectors l’associaran a les reedicions de la crònica Un de tants (Club Editor, 2009), sobre l’experiència a la Guerra Civil i als camps de concentració francesos, i a la novel·la Miralls tèrbols (Angle, 2008), sobre l’Arenys de Mar dels anys 1920. D’altres el recordaran pels contes de La ciutat i el tròpic, que han sigut lectura obligatòria a batxillerat. El recull inclou cinc relats que indaguen en la naturalesa dual de l’home, una contraposició que té com a correlat l’antítesi ciutat/tròpic del títol. Del recull, destaca l’esborronador ‘Naufragis’, la història d’un estudiant de medicina que abandona l’estatus de refugiat que tenia a la ciutat per deixar-se morir a Sant Rafael, en plena selva, on regnen la malària (el cocolizle), l’alcohol i el deliri.

Més enllà de La ciutat i el tròpic, si fem una cerca per catàlegs de biblioteques i llibreries veurem que les últimes edicions de les altres dues obres de temàtica mexicana —la novel·la Érem quatre i el llibre de relats Abans de l’alba— són de ja fa trenta anys. Totes dues són una bona mostra de l’ambició i el talent de l’escriptor arenyenc, a la vegada que palesen la fascinació que li van despertar els mites precolombins —uns mites que Ferran de Pol entenia com a part d’un llegat cultural viu que connectava amb l’imaginari català. Abans de l’alba (1954) és una recreació del Pópol-Vuh, un conjunt de llegendes sobre la creació del món i la història del poble maia fins a l’arribada dels colons. Com en una faula per a infants, l’autor combina fragments del text maia-quitxé amb elements meravellosos extrets de la rondallística catalana. Érem quatre (1960) explica les tensions entre quatre arqueòlegs de l’Institut Mexicà d’Antropologia mentre busquen la ciutat llegendària de Tòl·lan, regida pel déu Quetzalcóatl.

De tots els catalans que van viure a Mèxic, Avel·lí Artís Gener va ser considerat, per molts dels seus compatriotes, el “més mexicà”. Ho va ser per l’interès que, com Ferran de Pol i Josep Carner (que va escriure la peça teatral El ben cofat i l’altre basant-se en l’imaginari històric i popular de Guanajuato), manifestà per la cultura mexicana. I ho va ser, també, perquè és l’autor de la sensacional ucronia Paraules d’Opòton el vell (1968), una crònica del descubrimiento a l’inrevés, segons la qual són els asteques els qui “descobreixen” el vell continent. Reeditat per Edicions 62 el 2012 amb motiu de l’Any Tísner, el llibre encara és massa poc conegut. A l’article “Tísner: un escriptor per redescobrir”, Jordi Nopca es lamentava de l’escassa presència de l’autor a les llibreries i recordava la popularitat dels quatre volums de memòries Viure i veure (Pòrtic 1989-1996), que inclouen, també, un magnífic testimoni de l’exili mexicà. Ara que l’autor torna a ser d’actualitat gràcies a la reedició de la distopia L’enquesta del canal nou (Males Herbes), caldria reivindicar l’humor, la humanitat i l’esperit lúdic amb què el vell Opòton explica la “descoberta” de la península Ibèrica. Sense l’experiència mexicana un català com Tísner difícilment hauria pogut imaginar un personatge tan singular, a qui veu com un “Cantinflas del segle XVI”.