‘Demolició', de Lluís Llort: Un fals culpable en l’era MeToo

El subgènere del “fals culpable” és dels més ­agraïts­ i substanciosos perquè col·loca la víctima en una situació a la vegada dolorosament passiva —l’acusació el torna vulnerable i indefens— i desesperadament activa —un cop processat el fet, es veu empès a demostrar la seva innocència. A la vegada, permet abordar un munt de preguntes ontològiques i morals, des de la naturalesa de la veritat a la responsabilitat individual i col·lectiva. La barreja de tensió psicològica, desgast físic i rerefons existencial —poden coincidir tots tres elements en graus variables o establir diverses combinacions entre si— l’ha fet tan apta per a thrillers adrenalínics com per a drames judicials de caixa de mocadors o claustrofòbiques peces de càmera amb tempestes interiors espaterrants.

Davant el ventall de possibilitats del marc, Lluís Llort (Barcelona, 1966) opta, a Demolició —premi L’H Confidencial 2024—, per prioritzar l’angoixa d’un tipus normal, Rafel Egidi, professor de la Universitat de Barcelona i col·laborador en premsa i tertúlies de ràdio i televisió, a qui li cau el món a sobre quan rep una denúncia per vio­lació d’una estudiant. La incomprensió que el va devorant per dins i l’enfonsament dels fonaments familiars i laborals porten el pes de la trama, la qual cosa, traduïda en termes de paral·lelismes amb l’audiovisual americà, situa la novel·la més en sintonia amb Fals culpable de Hitchcock que amb El fugitiu de Roy Huggins. En paral·lel, l’autor va intercalant capítols amb una protagonista identificada només com a Ella, que des de ben petita pateix en la pròpia pell o és testimoni direce d’abusos o agressions de caràcter sexual. A través d’aquesta figura misteriosa, guardiana de la resposta a la pregunta que travessa tota la història i que contribueix decisivament a mantenir-nos cargolats a la cadira, la novel·la adquireix un tintatge noir o thrillerenc que contrarresta la paràlisi (i el bucle) mental del protagonista amb successius moments físics definits per una contundència incòmoda (de nou, passivitat i acció).

Bregat en ficcions de tota mena, versàtil i amant de la ruptura gamberra d’expectatives, Llort s’endinsa en terreny tèrbol i relliscós —tot reproduint un tret d’un secundari que acabarà servint, en un toc genial, de figura especular del futur que espera al personatge, consistent a llançar a tort i a dret frases fetes en castellà, podem dir que “se mete en camisa de once varas”— apostant per retratar una cap de turc del clima de demonització sistemàtica del gènere masculí, un exemple dels monstres que es creen quan tot s’interpreta en clau de manifestació d’un patriarcat tòxic. És cert que el llibre posa damunt la taula la xacra de la depredació sexual, però a la vegada sembla legítim preguntar-se si l’acusadora interpreta amb encert les presumptes ofenses o bé l’enceguen relats feministes preconcebuts. En aquest instertici, entre la sensibilitat social i la interpretació emocional, rau bona part de l’atreviment i l’estimulant fet diferencial de la novel·la.

Davant d’un mercat editorial infestat de ficcions i memòries sobre els inferns que el MeToo tant ha ajudat a visibilitzar (tot molt necessari, compte), Demolició ens convida a obrir el focus i reflexionar sobre tot allò que tapa una visió unidireccional i rocosa, sobretot en un moment en què les xarxes socials contribueixen a dinamitar la presumpció d’innocència.

Fora de les nafres que toca, Demolició avança amb l’eficiència i el ritme que caracteritzen el seu autor, el motor narratiu sempre lubricat, tocs d’humor i metàfores puntuals brillants, una gran capacitat per transmetre naturalitat i un ús puntual de la inversemblança (la nit a Montjuïc) i la coincidència (el clímax final) per no oblidar que som en una ficció que també pretén entretenir-nos.