El present més negre dibuixat per Jérémie Moreau a ‘Els pizzlys’

Els ulls que dibuixa Jérémie Moreau ens inquie­ten perquè no tenen blanc, ni iris ni nineta: són del tot negres com els que pintava Olga Sacharoff (penso en Un casament, quadre conservat al MNAC). Després cerquem la foto de Moreau i ens tranquil·litza saber que, com que ell els té així de negres, sense iris ni nineta, no podria dibuixar-los de cap altra manera.

Sigui com sigui, Els pizzlys és un còmic que ens ha d’inquietar perquè capta l’aire inquie­tant dels temps inquietants que vivim: els humans hem torbat el clima i ara el clima torba els humans. Amb Els pizzlys, Moreau ha fet una contribució notable a la literatura climàtica (excursus: tota literatura posterior al Protocol de Kyoto de 1997 és ficció climàtica, bé perquè incorpora l’emergència ecològica, bé perquè la ignora i aleshores reflecteix fidedignament el dèficit d’atenció dels humans del segle XXI).

El relat que protagonitza Nathan, a banda d’encarar-se a la nostra crisi, funciona com un relat iniciàtic: el portarà de l’asfíxia urbana de París al paisatge exòtic (per a ell) d’Alaska. El món ordinari de Nathan és l’horror. Té al seu càrrec dos germans i ha d’escarrassar-se com a xofer d’Uber per pujar-los amb una certa dignitat. París és indigne: l’ofega amb la hipoteca, les factures i les hores extres. Nathan mostra senyals d’esgotament mental (es desorienta, delira al volant i tot), i no ens ha d’estranyar que un dia, mentre porta una clienta a l’aeroport, tingui un accident. Com que Annie, la clienta, ha perdut l’avió que l’havia de tornar a Alaska després de mitja vida a França, Nathan l’acull al seu pis. Sembla que Annie vol tornar-li el favor i, conscient de la crisi vital de Nathan, li proposa que ho engegui tot i se’n vagin plegats a Alaska... Annie opera, doncs, com una mena de magical negro, en la seva versió nadiua americana, sí, però amb la mateixa funció d’il·luminar el protagonista blanc amb una micona de sapiència ancestral.

Alaska, òbviament, no és el paradís i no és fàcil acostumar-s’hi si ets parisenc: hi ha l’hivern cru i l’idio­ma (l’anglès, perquè les llengües nadiues no han suportat l’embat de la llengua colonial). Des del primer contacte amb aquesta terra i els quatre veïns comptats, queda claríssima la ferida-que-no-tanca del món indígena i la culpabilitat dels europeus. Nathan i família hauran d’adaptar-se a un ecosistema en transformació que desorienta fins i tot els autòctons; això inclou els animals, destarotats pel canvi climàtic, que no saben si és l’hora de migrar o d’entrar en zel.

El dibuix de Moreau és fred i esquemàtic (com el full que a l’avió t’informa dels passos a seguir si arriba el desastre) i Rubin Clerkz ha excel·lit com a colorista: els roses pujadíssims i els contrastos fluo que trobem al llarg de l’obra tant serveixen per mostrar el realisme d’unes granotes d’esquí com els colors que associem amb el xamanisme i la medicina psicodèlica indígena. Precisament aquí hi ha un dels elements pantanosos de la proposta de Moreau: la incorporació (apropiació?) d’un imaginari que prové d’una altra gent, uns altres artistes no sempre reconeguts... Qui no s’ofengui reconeixerà el valor d’una lectura urgent per a la nostra època d’incendis i torrentades.