Un western contra el desencant de Gerard Vilardaga

Vaig llegir un conte de Gerard Vilardaga l’any 2018, quan el va presentar al segon número de la revista Branca que aleshores coeditava amb l’escriptora Irene Pujadas i Irene Selvaggi. Era un conte anònim sobre la relació d’un home amb la seva àvia en la fase de deteriorament físic i cognitiu inevitable quan ens fem grans. Vam seleccionar-lo perquè traspuava una tendresa crua: l’àvia que amaga els bolquers, la cura que l’home jove té d’ella, la intimitat estranya entre una àvia i un net, gairebé incestuosa sense arribar a ser-ho. Ara he retrobat aquell conte millorat i editat a La talpera. Un western de la vulnerabilitat, el segon llibre de narrativa de Vilardaga, publicat 14 anys més tard que el primer.

El western de Vilardaga salta d’un punt a l’altre de la vida de l’autor i narrador protagonista. Sota la forma de dietari sense cronologia lineal, el llibre recull episodis curts en primera persona de la vida personal i sobretot professional de l’autor. Tan aviat comparteix pis i va a la universitat com està a punt de ser pare. El dietari cobreix l’arc de la primera adultesa, de la il·lusió juvenil fins al desencant de la mitjana edat i la consegüent caiguda de l’idealisme. Veiem un noi que vol lluitar contra la injustícia del món i un home que intenta que, com a mínim, el món no el destrueixi a ell. En un moment determinat, la cura dels altres irromp al seu àmbit privat: té una dona per cuidar, i una criatura, i la senzillesa amb què explica aquesta fase de cuidar també els qui més estima és corprenedora, el revers de la jornada laboral.

Vilardaga sap esfereir-nos amb les històries més ordinàries, algú diria que massa sòrdides per ser literàries, anècdotes que no sorprendran la gent del gremi dels treballadors socials però sí la resta de nosaltres. Per les pàgines es passegen àvies dements que viuen soles, mares de set fills que viuen de la pensió de l’àvia, familiars llunyans que volen ficar mà a la bossa de parents vulnerables, alcohòlics amb síndrome d’abstinència que van armats i adolescents marroquins que li falten al respecte i el posen a prova. És un escenari despietat, només suavitzat per la mirada d’algú que intenta bregar-hi en contra. La tasca d’ell i els companys de feina acaba sent la gestió de la caritat justa i necessària per no espantar massa el gros dels contribuents, per fer de para-xoc entre la majoria de la gent i la misèria de molta altra gent que ens envolta. L’autor es va ficar en aquest sector perquè esperava canviar al món, i el seu western és una radiografia del recorregut cap als inferns de la realitat i de la lluita per no caure en l’altre extrem de la balança, per no convertir-se en reaccionari i mantenir una certa esperança —que és el repte majúscul de fer-se gran.

Nascut a Berga el 1977, Vilardaga té un perfil polifacètic: és sobretot poeta, i es nota en les imatges de la prosa que gasta, a estones lluminosa i a estones més humil. L’autor, a més de ser fotògraf, ha dirigit obres de teatre com L’assistenta, també en relació amb la seva vida professional i amb la manera com el transforma. En aquest sentit, el més interessant de La talpera són les reflexions entorn de la pròpia virilitat i la dels altres, i del paper que s’espera d’ell, un home que fa una feina feminitzada fins que les circumstàncies li exigeixen que s’imposi amb autoritat i violència, sempre sota el mateix títol d’algú que he d’estar al servei dels desemparats. S’explica a si mateix com l’home que és i hauria de ser sense extravagàncies, sense ressentiments ni sermons. Si continua entregat a l’escriptura, la veu narrativa de La talpera podria créixer fins a emancipar-se del personatge del seu autor.