La segona mort de Quim Monzó

Monzó ha tornat a plegar, però a mi ja no m’enreda més. La primera espantada, el 2020, va tenir com a pretext la pandèmia i una depressió, que diria que és col·lectiva i no ha abandonat el centre de la cultura catalana. Havia deixat d’escriure la columna diària i va a passar a escriure’n tres a la setmana, fins que va desaparèixer de les pàgines de La Vanguardia durant uns mesos. Llavors vam tenir —vaig tenir— la temptació de fer-ne anàlisis més o menys serioses, apuntant al canvi dels temps, a la pèrdua de poder de l’escriptor —fins i tot dels de màxima referència com Monzó— en la configuració del llenguatge comunitari i bla, bla, bla. Tornaré a caure al parany d’un dels trols més esfèrics que ha fruitat aquest país. Es va refer i va tornar a escriure articles, no cada dia, fins que el cap de setmana passat va anunciar en una entrevista-performança que ara sí que sí. És una peça gosaria dir que històrica en la literatura catalana, on Monzó deixa anar tota la corda planiana, retorçant l’autoironia, per engrandir un personatge decadent que només es vol refugiar a Maçanet de Cabrenys i aprendre a jugar a la botifarra amb la resta de jubilats. És una imatge bastant acurada del que sempre n’havíem dit «fer-se el pagès».

En l’entrevista, que va comptar amb la complicitat necessària de Magí Camps, Monzó deia que s’ha avorrit d’escriure articles, però jo, permetent-me la llicència, afegiré que ja no li cal. De fet, ja no són necessàries les columnes de cap escriptor. La il·lusió de l’articulista, velada o no segons la vanitat de cadascú, és tenir una influència immediata en les opinions populars o, si més no, en els biaixos interpretatius de les coses que ens passen com a col·lectiu. Aquest poder s’ha desfet no tant perquè la feina dels escriptors s’hagi allunyat gaire del sentir del poble, sinó perquè ja no els llegeix ningú. Molts s’ho han guanyat a pols, dissociant l’obra literària dels llibres, generalment exigent i de qualitat, de la dels articles, un tràmit on els diaris només volen comptar amb firmes prestigioses i els demanen peces que no portin gaires merders. I que els escriptors, mal pagats i amb poques ganes de dedicar-hi massa temps, responen amb textos apressats i de circumstàncies. Això és especialment així als pocs mitjans grans que queden. I, com a exemples, recomano fer un cop d’ull a les columnes d’Irene Solà a La Vanguardia o d’Empar Moliner a l’Ara.

Sap greu, perquè la literatura catalana ha tingut la singularitat, sobretot l’últim segle, de concentrar molta de la seva qualitat en el periodisme. I podria mencionar Sagarra o Pla o Roig o el mateix Espinàs —com fa Monzó. Ells dos han estat els últims columnistes diaris catalans compromesos. Un compromís no social ni polític, que això és una collonada monumental, sinó amb l’obra pròpia, que és tot el que un escriptor deixa escrit. Els bons no jerarquitzen. Deia Edgar Illas, el meu monzonòleg preferit, que en Monzó hi ha una «doble relació de l’obra amb el mercat». D’una banda, l’articulisme treballa per a l’interior i la ficció (Monzó sembla que obre una porteta a reprendre-la) és exportable. És a dir, el que ens hauria de donar aquest premi Nobel que no arriba mai —ni arribarà. Bé, potser això és així, però em nego a acceptar que els articles siguin una «transacció de botiga», encara que el sistema mediàtic colonial ens hi empenyi.

En tot cas, Monzó i mon pare tenen la mateixa edat, i són d’una generació generosa que no ha requerit matar-los freudianament, perquè han tingut la delicadesa de matar-se tots sols. Això sempre és d’agrair.