Confessions i novel·les

Encara que els grans llibres d’història de l’antiguitat —des de Tucídides a Flavi Josep— poden ser considerats confessions o memòries de gestes col·lectives, el gènere de la “confessió” pròpiament dit arrenca amb el llibre d’aquest nom de sant Agustí (anys 354-430). Amb aquesta obra esclata un gènere literari que, per molts segles, serà escrit sota el domini de la primera persona del singular, “jo”, i les formes verbals que li corresponen. L’ús del dit “plural majestàtic” és cosa reservada a monarques i papes, amb l’excepció dels corredors de carreres de motos o de cotxes, que sempre fan servir-lo tan feliços: “Hem guanyat la cursa...”, com si al cotxe o a la moto hi anessin dues o més persones.

Però també des d’Agustí s’ha percebut l’ús de la primera persona narrativa com un abús de confiança, tota vegada que qualsevol “jo” pot inventar-se la pròpia vida i els seus avatars (o la dels altres) amb plena impunitat: passa sovint a l’obra de Josep Pla. Per això les autobiografies i les biografies sempre han resultat sospitoses. Si es tracta d’una invenció, llavors el més honest és fer servir sempre la tercera persona del singular, “ell, ella”, i en el millor dels casos, per obtenir uns bons rendiments de versemblança, temps verbals en pretèrit: “Durant mig segle, les burgeses de Pont-l’Évêque van envejar a la senyora Aubain la seva criada Félicité”, primera frase del conte Un coeur simple, de Flaubert (amb el títol magistral Una bonifàcia a la traducció de Narcís Oller, mai superat).

L’auge de la novel·la, des del segle XV, va demostrar que no hi havia millor manera de narrar qualsevol cosa —tant si era personal com col·lectiva, tant si s’explicava una veritat com una mentida— que l’esmentat ús de la tercera persona i els verbs en passat. Antigament, s’havien vist llibres de memòries i històries, com La guerra de les Gàl·lies, de Juli Cèsar, en què l’autor barreja amb certa habilitat les dues formes gramaticals esmentades. Però això és rar. (Ara ho fan la Guàrdia Civil i els suposats culpables d’un crim davant els jutges: “Jo vaig i agafo un ganivet a les vuit de la tarda, i el clavo a la meva dona...» Però aquell fet ja és passat, i demanaria formes de pretèrit.)

Tanmateix, aquells a qui els ha agradat explicar a fons les seves reflexions i experiències per donar al text un tint de “cosa viscuda personalment o reflexionada a títol personal” han continuant fent ús de les formes gramaticals més íntimes, com va fer Agustí. Els Assaigs de Montaigne estan escrits sota aquest domini, com ho estan, més endavant, les Confessions de Rousseau. Per contra, perquè el lector entengui a què ens referim, Thomas Mann va escriure en tercera persona una novel·la forjada al llarg de tota la vida, molt autobiogràfica, editada a títol pòstum: Confessions de Fèlix Krull, la més amena i de bell llegir de totes les que va escriure l’alemany (n’hi ha traducció catalana).

En molts casos, l’ús de la persona “jo” palesa un egocentrisme o “egotisme” (Stendhal) que sol espatllar la versemblança i li resta a tota narració bona part de la credulitat a què aspira. (Hi ha una excepció notabilíssima, que és La recherche, de Proust, però per escriure tantes pàgines en primera persona s’ha de posseir el geni que ell tenia.)

Els anglesos, als quals el protestantisme els va ensenyar a limitar aquest “jo” als exàmens personals i callats de consciència —mai, o molt poc, a les declaracions públiques—, no van trigar, al segle XVIII, a criticar aquesta forma de narrar tan personal: així, un dels redactors del diari fastuós The Spectator, de poca vida (1711-1712), va rebentar, amb les seves raons, els Assaigs esmentats de Montaigne, llibre d’altra banda considerat el bo i millor de l’assagística i el moralisme universals. Al número 562 d’aquella revista hi llegim: “Aquest rialler i vell Gascon ha entreviat en la seva obra totes les seves malalties, i després d’haver parlat de les manques de virtut d’altres homes, explica immediatament a tot el món la manera com ell mateix supera en virtut aquells homes ... El títol d’un assaig sembla prometre un discurs sobre Virgili o sobre Juli Cèsar; però ja podeu estar segurs que en llegir-lo trobareu més coses sobre Monsieur Montagne [sic] que sobre cap d’aquells dos”. L’article encara esmenta Scaliger, el fill, que havia escrit que “li importava un rave” saber que Montaigne preferia el vi blanc al vi negre, i coses així.

Al diari The Spectator van escriure-hi grans llumeneres, com ara Joseph Addison i Richard Steele, entre d’altres. És una raó per considerar la literatura anglesa com la més profitosa per a tot escriptor que es proposi escriure una novel·la amb cap i peus.