Nosaltres, els inconstants lectors d’Alice Munro

El cas d’Alice Munro fa mesos que aixeca polseguera. Un bon grapat de reaccions s’han centrat en el problema de la separació entre obra i autor, o com continuar llegint a un autor que els ha decebut. En molts dels arguments percebo confusions o malentesos que potser mereixen una reflexió.

1

Les novel·les no sempre són prolongacions de la moral dels seus escriptors. De fet, ni tan sols els actes són sempre una conseqüència directa de les nostres creences morals, moltes de les quals estan suspeses en l’ordre teòric fins que l’experiència ens obliga a taxar-les. Davant pressions excepcionals un no tria ser valent o covard ni tampoc sap com reaccionarà davant una situació insòlita, per no dir extrema. L’acció és, sovint, una sorpresa del caràcter.

Moltes novel·les importants no es desenvolupen tant en el repàs confortable de la moral del dia a dia, on tots podem ser “bons” en condicions avantatjoses, dins del costum i coneixent per endavant la recompensa que rebrem (i l’esforç que ens costarà), com en exploracions de decisions morals complexes, en situacions úniques o almenys inèdites. T. S. Eliot ho va dir d’una manera inoblidable: “L’espantosa audàcia d’un moment de feblesa / que una vida de prudència no esborrarà”. Dos versos que assenyalen una situació reversible: l’exploració d’aquests episodis sobtats de covardia o indigència moral que cap vida justa i prudent podrà esborrar ni molt menys expiar.

2

Però fins i tot quan una novel·la (o un conte) no explora estats excepcionals de la moral, n’hi ha prou que abordi problemes complexos o embullats (d’aquests que es dilaten en el temps), i davant dels quals el manual del bon ciutadà no troba una solució on ningú pateixi. Ens adonem d’una presumpció constant entre els lectors afectats pel comportament públic o privat dels seus novel·listes: existeix un correlat entre la moral de l’escriptor i la moral de la novel·la. De manera que un escriptor “bona persona” hauria d’escriure “novel·les sobre la bondat” i un “mala persona” hauria d’escriure “novel·les sobre la maldat”. Amb independència de la intromissió de la qualitat literària, el que suscita l’esbalaïment és que un escriptor capaç de cometre un delicte i una falta (no diguem ja un crim) pugui comprendre les víctimes, proposar solucions o oferir mostres emotives de pietat o abnegació.

Penso que en la base d’aquest desconcert roman la dificultat d’entendre com funciona la imaginació. Un problema que afecta crítics i lectors, però també un bon nombre de col·legues que passen de l’autoficció a la novel·la documental, i viceversa, sense detenir-se mai a imaginar res. Però el cas és que la majoria de grans novel·les fan servir l’”experiència real” com a motiu que es desenvolupa amb la imaginació. L’”experiència real” se situa al mateix nivell que les conjectures, les mentides, les falsedats, les il·lusions, les fantasies o l’autoengany. La ficció construeix (o desenvolupa amb la imaginació) situacions vitals i morals possibles que no sempre tenen relació amb el que va fer o el que va deixar de fer l’autor, ni la gent del seu entorn o de qui n’ha sentit a parlar.

Els transsumptes, les pistes biogràfiques, la contracció del sentit de milers de pàgines a una anècdota protagonitzada per l’autor (o a una declaració o al testimoni d’un tercer) o el psicologisme ressuat de reduir-lo tot a una expiació de la infància són vies nefastes per abordar les claus d’un text de ficció. Qualsevol escriptor amb imaginació podria desenvolupar desenes de relats (amb interpretacions diferents) del mateix episodi. Si sumem tots els desenvolupaments i les transformacions de la ficció, comprendrem que explicar tota aquesta complexitat per les extrapolacions que fem a partir d’un grapat de dades mig sabudes de la vida moral i pràctica de l’autor és com intentar buidar el mar amb una ampolla.

Si l’autor es basa en la seva experiència o en el que sap de l’experiència d’uns altres és irrellevant per al text. I hauria de ser irrellevant per al lector tret que busqui en l’escriptor un guia, un model, un far un mestre o un sant. Lawrence ho va dir millor que qualsevol: “Confia en el conte, no en qui l’explica”. Llegir les ficcions com si els seus autors estiguessin morts, i les seves vides esvaïdes.

3

Un altre aspecte desconcertant de les reaccions és la idea que es manega de persona “bona” i “dolenta”. Es pressuposa que l’individu té una essència bondadosa o maligna de la qual emanen totes les accions, contravenint l’experiència quotidiana on fins i tot els criminals són capaços de gestos nobles i actes generosos (sense que això expiï la seva responsabilitat davant la llei i les víctimes), reduint així als escriptors a personatges arquetips incapaços de diferents flexions morals. Però si aquesta presumpció és un despropòsit en el pla de l’experiència vital, arriba a cotes d’absurd quan pretenem aplicar-la també a una funció de la ment tan esquiva i diferent com la ficció.

Entristeix una mica que siguin precisament els lectors (els lectors, per l’amor de Cervantes, quantes vegades serem traïts per ells!) els que no concebin que algú que pugui ser covard, desatent, entossudit o pusil·lànime (atributs corrents de “la maldat”) pugui també quan escriu ser comprensiu, ferm i noble. No tracten tantes novel·les de la quantitat de persones que caben en una persona? No és l’endiablada i làbil vida moral l’assumpte de les ficcions de Dickens, George Eliot, Balzac, Proust, Joyce, Woolf, Conrad i tots els russos sense excepció, Murdoch, Coetzee, Marías, Rodoreda i també del seu escriptor favorit? Auden ens recorda que dels benaurats es diu que podran ser observats sense temor des de tots els angles, però “nosaltres, els inconstants” potser hem de conformar-nos amb la modesta promesa de la literatura: que molt abans de ser perdonats serem compresos.