Adriana Bàrcia: “Aurora Bertrana era una dona cosmopolita i sense pèls a la llengua”
La comissària de l’exposició ‘Aurora Bertrana, polièdrica’ al Palau Robert reivindica l’escriptora en ocasió del 50è aniversari de la mort de l’autora
El 1973, Aurora Bertrana confessà a Josep Faulí que encara no havia escrit la seva gran obra. “La seva gran obra, en realitat, és la seva vida”, comenta Adriana Bàrcia, comissària de l’exposició Aurora Bertrana, polièdrica al Palau Robert en ocasió del 50è aniversari de la mort de l’autora. Bàrcia està treballant en la reedició de les Memòries de Bertrana. “Són com un llibre d’aventures. Perquè la seva vida va ser una gran aventura”. L’exposició, que es podrà veure fins al 29 de setembre, vol ser una invitació a la lectura d’una autora que per a molts encara és una gran desconeguda. Els seus lectors trobaran material nou, i aquells que encara no s’han endinsat en la seva obra descobriran una viatgera cosmopolita, una periodista sense pèls en la llengua i de mirada perspicaç i una autora que no ha perdut vigència.
Pregunta. Fa uns anys, en un article, comentava la velocitat de creuer amb què anava la recuperació d’Aurora Bertrana. Amb aquesta exposició, hem arribat a port?
Resposta. Per mi, el punt d’inflexió va ser l’any Bertrana, el 2017. Des de llavors tot ha anat molt de pressa, a tota màquina, diria, i jo no he parat de fer coses: editar llibres, publicar inèdits, xerrades, conferències, elaborar material pedagògic per a les escoles... fins i tot vam projectar a Girona la pel·lícula La agonía de los peces fuera del agua, adaptació de la novel·la de Bertrana Vent de grop. Per tant, hi ha hagut un despertar de l’interès per l’obra de Bertrana? No sé què dir. Jo l’estudio des del 1997, és a dir, des de fa gairebé trenta anys. És veritat que, com et deia, a partir del 2017, tot i que va ser un any molt complicat, s’han fet moltes coses i la gent s’ha interessat cada cop més per ella, apropant-se a la seva figura i la seva obra. Pel context polític i social que vivim i per l’actual reivindicació feminista, crec que Bertrana és una figura que encaixa molt bé en el nostre temps. Dit tot això, no crec que l’exposició sigui cap punt final. No hem arribat a port. I n’estic segura perquè en els darrers anys he constatat que encara avui hi ha molta gent que no sap qui és Aurora Bertrana. De fet, l’exposició neix amb una voluntat divulgativa: volem donar-la a conèixer. Una part de l’exposició és més explicativa i es dirigeix sobretot al públic que desconeix la figura de Bertrana, i l’altra part, on trobem documents i llibres, està més destinada als seus lectors perquè descobreixin coses noves.
P. “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la”, anota Bertrana a les seves memòries. No es pot entendre la seva obra sense la seva vida? És a dir, vida i obra estan entrellaçades?
R. Absolutament. De fet, el subtítol de l’exposició fa referència a aquesta frase que esmentes, on Bertrana afegeix que cal escriure la vida “amb coneixement de causa”. En totes les seves obres, siguin de ficció o de no-ficció, està present la seva biografia. Pensa, per exemple, en una novel·la com Cendres, que va romandre inèdita fins que la vam publicar el 2022 amb l’editorial Ela Geminada: la protagonista és un alter ego seu. Per molt que s’amagui, darrere l’Anna Valls hi ha l’Aurora Bertrana. Pensem en altres dues novel·les: Entre dos silencis i Vent de grop. Totes dues són fruit d’una experiència personal, d’una vivència. La primera té l’origen en el seu viatge al poble d’Étobon durant la Segona Guerra Mundial en missió humanitària. La segona és resultat de l’estiu que va passar en la dècada dels seixanta a l’Escala, on s’adona del boom turístic. És cert que encara no es pot parlar de boom, però Bertrana constata l’arribada de molts turistes que lloguen habitacions i apartaments als pescadors, que veuen que guanyen més diners amb el lloguer que sortint a pescar. Per altra banda, en la seva primera novel·la, Edelweiss, ja s’hi veu l’empremta autobiogràfica que caracteritzarà tota la seva obra. La trama té lloc a Murren, Suïssa, i és el transsumpte de l’experiència de Bertrana, que va arribar precisament a Suïssa molt jove i que, com que no tenia diners per pagar-se els estudis de música, feia bolos i tocava en diferents hotels.
P. Després hi ha les memòries.
R. Jo sempre recomano començar a llegir Bertrana a través de les seves memòries. Però cal llegir-les amb certa distància crítica. Es conformen de dues parts. La primera, publicada en vida de l’autora, arriba fins el 1935, any que viatja al Marroc per fer un reportatge sobre les dones musulmanes. El segon volum narra l’exili i arriba fins el 1949, és a dir, fins al seu retorn a Barcelona. Dels anys següents ja no va voler escriure. Va marxar i va deixar enrere una Catalunya molt dinàmica, on es podien fer moltes coses, una Catalunya florejant. Era la Catalunya dels anys esplèndids de la República. I va tornar el 1949 a la Catalunya de l’Espanya franquista. No va voler escriure d’aquells anys, que ella definia com els grisos anys sense aventura. I, efectivament, van ser grisos, però malgrat tot va continuar publicant. Li costava molt trobar editor, sempre li va costar. D’aquells anys, és cert, són algunes de les novel·les inèdites que només ara hem pogut publicar: Cendres, Nàufrags, les Conferències... Tots aquests títols no van aconseguir passar la censura.
En totes les seves obres, siguin de ficció o de no-ficció, està present la seva biografia
P. Diu que sempre va tenir dificultats per publicar. El cognom Bertrana no ajudava?
R. El fet de dir-se Bertrana per a unes qüestions anava molt bé, però tampoc li obria totes les portes, en part perquè ella no era una dona convencional. Era una dona cosmopolita, una dona desimbolta i que no tenia pèls a la llengua. Quan viatjà a la Polinèsia, va veure altres formes de relacionar-se entre homes i dones, va descobrir les parelles obertes i la poligàmia. Va escriure’n articles i, posteriorment, Paradisos oceànics. Escrivia el que veia, i el que veia li permetia reflectir les societats catalana i suïssa, principalment. Els salvatges, ens diu, els salvatges són els occidentals. Ella escrivia de tot el que veia al seu voltant; trobem articles en què parta de prostitució...
P. I de l’amor lliure, la infidelitat, el divorci... temes que també apareixen en novel·les com Fracàs, per exemple.
R. Fracàs és una obra petitona, però pensa en Cendres, on veritablement es desfoga: tenim homosexuals, bisexuals, adulteri consentit, crítica a la burgesia... L’obra es va publicar amb un pròleg de Salvador Espriu que ens advertia que calia anar amb compte amb aquesta obra i tenir-la present. Bertrana va lluitar moltíssim per treure a la llum tots els seus textos. Per defugir la censura escriví en castellà i, fins i tot, en francès. Ho va fer per necessitat, no per convicció.
P. De fet, ella sempre reivindicà el català com la seva llengua i la importància d’escriure i llegir en català.
R. Quan estava a Suïssa va intentar obrir-se camí i començà a escriure en francès. D’aquí una novel·la com Nàufrags, que vam traduir al català fa un parell d’anys. Quan va tornar a Catalunya optà pel castellà, perquè era la llengua que li permetia tirar endavant i publicar, tot i que no va deixar mai d’escriure en català. Per a ella, i ho diu amb totes les lletres, el català estava per sobre de qualsevol cosa.
P. La formació de les dones, la necessitat de formar-les i educar-les, culturalment era també una de les seves preocupacions. De fet, la va portar a fundar el Liceu Club de Barcelona.
R. Aquest és un tema una mica complicat. El seu feminisme era un feminisme moderat. En aquells anys, a Espanya no es podia parlar d’un feminisme com el de les suffragette a Anglaterra. Aquí teníem un feminisme molt més conservador. A Catalunya hi havia Carme Karr, per exemple. Per Bertrana, la qüestió principal era l’educació i, de fet, quan el 1933 es presenta per Esquerra Republicana ho fa amb el projecte d’una universitat obrera femenina. Ella no era elitista, en absolut. Es dirigia a les classes populars, perquè sentia que en formava part. La família Bertrana no tenia diners i no va tenir-ne mai. Pel que fa al Liceu Club de Barcelona, el fundà juntament amb Carme Montoriol, però no va trigar gaire a marxar-ne perquè de seguida es va convertir en una institució burgesa. No hi havia cap voluntat de dirigir-se a les classes populars, més aviat al contrari: era un club de senyoretes. Ella, en canvi, volia formar les dones de classes treballadores, perquè, a diferència de Clara Campoamor, que reivindicava el vot per a tothom, Bertrana sostenia que, primer de tot, la dona havia de formar-se. Sense formació no hi ha criteri i, sense criteri, la dona no pot votar lliurement. Una dona sense formació, sosté Bertrana, vota seguint les indicacions del seu pare o del seu marit i no per convicció pròpia.
P. Dels seus estius a l’Escala van sortir alguns llibres...
R. Sí, Vent de grop i el recull de contes Oviri i sis narracions més.
P. Però també una relació d’amistat amb Caterina Albert. Què va significar per a Bertrana l’autora de Solitud?
R. Per Bertrana, Caterina Albert era una mestra. La va llegir i va escriure sobre ella. No la va imitar, però sí que s’hi va emmirallar. A Vent de grop va fer parlar els pescadors, respectant la seva llengua, la seva manera de parlar. A Víctor Català la van criticar pel seu “català de poble”, però no era de poble ni era masculí, com deien; era, al contrari, un català genuí, el català de l’Empordà. Bertrana reprèn aquest català a l’hora de transcriure la parla dels pescadors de l’Escala.
Durant molt de temps, en la literatura catalana només hem tingut Víctor Català, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, i punt. Aquests tres arbres han tapat el bosc
P. Una altra dona que va tenir un paper clau en la vida de Bertrana va ser Carme Karr.
R. Sí, Carme Karr formava part de la xarxa d’amistats de Prudenci Bertrana. Quan Aurora va demostrar que tenia talent per a la música i Girona se li quedà petita per continuar-se formant, el pare va acceptar que anés a Barcelona a estudiar a l’escola Joan Llongueres. Com que era impossible viure a Girona i baixar a Barcelona cada dia, Aurora es quedà a casa de Carme Karr, a través de la qual va entrar en contacte amb tot el cercle barceloní. Ideològicament eren molt diferents; Bertrana era més d’esquerres respecte a Karr, que era una dona conservadora. Així i tot, li va obrir les portes del món cultural de Barcelona.
P. A la Història de la literatura de Riquer, Comas i Molas, a Aurora Bertrana només li dediquen unes poques línies dins l’apartat “marginats”. Fa l’efecte que, un cop acaba la dictadura i arriba la democràcia, la crítica literària tampoc sap entendre l’obra de Bertrana, que continua sent una autora ignorada.
R. Tens tota la raó. Jo vaig fer filologia catalana a Girona. Acabo l’any 1997 i vaig a l’Autònoma a fer el doctorat. Jaume Olet, director de la meva tesina, em comenta que han obert el fons Bertrana a la Universitat de Girona i que valdria la pena fer-hi un cop d’ull. Reculo i torno a Girona. I és llavors que descobreixo Aurora Bertrana, de la qual no sabia res. Ningú me n’havia parlat, tot i haver fet una llicenciatura en literatura catalana. El primer llibre que vaig agafar per endinsar-me en la seva figura va ser la Història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas, i només vaig trobar una línia dedicada a ella i la seva obra. Només una línia. Com és possible? I això no s’acaba aquí, perquè encara avui hi ha noies que reconeixen que ningú els ha parlat de Bertrana a la universitat i em truquen perquè estan interessades a estudiar-la. Durant molt de temps, en la literatura catalana només hem tingut Víctor Català, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, i punt. Aquests tres arbres han tapat el bosc. On eren les altres? Als anys trenta, a Catalunya hi va haver una formada de grans autores: a part de Bertrana, teníem Maria Teresa Vernet, Carme Monturiol, Anna Murià... I no és fàcil publicar-les. Et diuen que no interessen, que els seus llibres no es vendran... No és fàcil, per això a l’inici et deia que no hem arribat a port. Encara queda molt per fer.