Mor el mestre pastisser mallorquí Francesc Pomar

Se’n ha anat amb el cor ferit i el cos malmenat per les malalties dels temps i els sotracs inevitables, emperò respectat i exitós per ésser un artesà i petit empresari però potent. El mestre pastisser i forner Francesc Pomar Mir, en Pomaret de Campos, finí aquest dimarts als 82 anys.

Que una nina als 10 anys digués sempre dins el cotxe dels seus concos “mos aturarem al Pomar (a can Pomar)?” i als 40 encara hi vagi amb els seus amics internacionals i la seva nova família de Barcelona, com un ritual de retrobada dels sabors i sentits de la terra nadiua i la seva infància, diu com es crea i es mantenen els sabors certs, una tradició i un públic fidel.

En Xesc Pomar era el cappare d’una saga artesana de forners que va ja per la quinta generació i que té obrador a Campos i cinc botigues obertes a Mallorca. Pomar, als anys 60, estudià acadèmicament al continent l’ofici dels seus pares i padrins, per avançar i copsar el pols de la modernitat i els gustos de la nova societat. El seu germà Joan Pomar Mir és poeta i activista i la néta Victòria Mayans Pomar la cara novella del negoci de dolços i salats.

En Pomaret que ha fuit va anar a les acadèmies professionals d’Antoni Escribà a Barcelona o a León amb Santiago Pérez. Era qüestió de superar o sublimar els pastissos i, al temps, fer panades més que bones, ensaïmades sense farciments absurds, pans de xeixa d’un temps, coques de patata de Nadal, bescuit, cocarrois de verdura o coques de trempó o de prebes. Un dels triomfs den Pomaret va ser una coca pizza a tallades de pernil i tonyina que perdura des de fa dècades.

Arribaren a Mallorca els pastissos europeus, com el cardenal vienés, made in Pomar via Escribà. Ell amb d’altres experts i amics, els Moranta o els Segura de Muro, adesaren i repetiren bé en sessions setmanals d’amics forners i famílies. Ell mateix, en Pomaret de Campos, creà una escola professional de pastisseria al seu poble i al seu forn. Els torrons, les xocalates, el rosaris, tortell i mones de novembre o Pasqua tenien l’exercici de la fidel honestedat.

Ell sabia trempar farines, sucres, llevat, ous, verdures, saïm (llard) i posava a la taula la dona (Francisca Oliver), fills, netes i gendres a fer cents i cents de capses de farina (pasta de panades) com una cerimònia gens mecànica, era el corus dels Pomarets que cada cap de setmana solien dinar plegats, en comunió clànica. Enyoraven la filla i el nét absents abans d’hora i el patriarca avui traspassat raonava amb el seu exemple de rectitud i rectificació, sobre el negoci i el seu exemple -públic- de vèncer i resistir, amb dignitat el vertígen.