‘La Casa Nostra’, la dificultat d’aplicar una recepta

TV3 ha estrenat a la plataforma 3Cat els 14 capítols de La Casa Nostra, una sèrie creada per Dani de la Orden, Oriol Capel i Eduard Sola amb guió d’aquests i d’Oriol Pérez, Dani Amor, Marta Libertad i Marta Buchaca. Adopta els manaments de la sitcom, un subgènere de comèdia que TV3 no feia des de 2009 (13 anys i un dia) i que té Plats Bruts com a títol mític de la història de l’emissora. Fa 26 anys que va estrenar-se el primer episodi i encara se l’enyora i és viva a la plataforma. Producte de les darreres maniobres -algú en podria dir rareses- de màrqueting de la Corporació, La Casa Nostra no es veurà, ara per ara, a la graella lineal de l’emissora, prescindint d’un probable èxit d’audiència que tant li convindria pels dies que TV3 presenta un trontollant prime time. Una tàctica segurament pensada per orientar cap al contingut en línia espectadors poc fets en aquesta mena de consum amb horaris totalment opcionals.

La Casa Nostra és obedient amb la retòrica de la sitcom. Les càmeres darrere la quarta paret, capítols curts, cameos, entrades i sortides de vodevil, uns diàlegs llampegants i sentint-se el riure, enllaunat o directe, d’espectadors escollits. En el cas que ens ocupa, unes desenes de persones contemplaven la gravació des d’unes tarimes col·locades davant del decorat. És un riure induït. Incomprensible. Moltes vegades s’escolta en una escena insípida sense que puguis endevinar què carai el motiva. És un recurs tronat que difícilment atia el somriure de l’espectador casolà. Més aviat és un soroll, una nosa estúpida.

En tot cas, els autors de la sèrie cuinen la recepta procurant que res no es cremi. Hi ha correcció ortogràfica, hi ha enginy en determinats diàlegs, més basats en la picardia de les rèpliques que en fabricar acudits. Més de somriures que de rialles, no els aconsegueixen totes les vegades que ho intenten. És clara la voluntat de no construir barrim-barram la narració. Això no vol dir que es despengin escenes i situacions -la del saló borsari- que podrien haver-se estalviat encara que això deixés la sèrie amb menys capítols. Aquest subgènere té les seves dificultats a l’hora de mantenir la tonalitat més convenient i La Casa Nostra no sempre és fidel -el simulacre de la mare malalta- a la que sembla haver triat, un sarcasme amable, indulgent. Tot gira al voltant de l’acumulació de personatges en un pis per diferents raons i en els encreuaments amistosos i sentimentals que propicia. Però això no permet dir que la sèrie plantegi, com s’ha dit, el problema de l’habitatge amb deteniment. A la sèrie, no hi ha gens de mala bava. Això no és L’apartament de Billy Wilder, ni ho vol ser.

Un altre clar suport de la sèrie és el repartiment. Marc Rius, Adrian Grösser, Paula Malia, Betsy Túrnez, Albert Ribalta, Llum Barrera, Núria Casas, Maarten Dannenberg... defensen bé situacions que voregen o són directament increïbles i lluiten amb uns papers que defineixen els seus personatges d’un sol tret. El capítol més valent és el novè on una situació inversemblant -la cria en un pis d’ànecs per fer foie i la contractació d’un sicari vegà per fer la darrera feina- es resol amb una causticitat que no tenen, per exemple, l’anodí capítol de la maga o l’endolcit humor negre i la bufonada dels capítols finals amb un tancament de la història sentimental, central, totalment previsible. Un feel good de manual.

La Casa Nostra també fa unes quantes al·lusions al gènere al qual pertany. A la mare no li agraden, diu, les sèries catalanes. També hi ha una menció directa al referent primordial, i que no fa oblidar, quan la Ruth manifesta que l’amor és com una sèrie: “quan s’acaba en busques una altra i si no en trobes cap ...tornes a posar Plats Bruts”. I a punt d’acabar els capítols de la temporada, un personatge sentencia que a TV3 ja no es fan sèries com abans. Ho diu per La Casa Nostra?