Voler i estimar, a propòsit de la sèrie ‘Querer’

La cosa ve de lluny, esclar. Per exemple, Sant Pau a la primera carta als Corintis, ja instava a plegar-nos al cònjuge: «que el marit compleixi el seu deure matrimonial envers la muller, i que la muller faci el mateix envers el marit. No és la muller qui disposa del seu cos, sinó el marit, com tampoc no és el marit qui disposa del seu cos, sinó la muller. No us refuseu l’un a l’altre, si no és de comú acord i durant un cert temps per tal de dedicar-vos a la pregària; però després torneu a tenir relacions matrimonials». És a dir, que tant li fot si vols o si no vols, en casar-te cedeixes el teu cos a l’altre i el sexe es converteix en un deure matrimonial. Quines penques. Però continuem arrossegant encara aquesta mena de porqueria.

Querer vol dir estimar i també voler. És un títol magnífic perquè recull exactament els dos temes que tracta la sèrie a què dona nom: d’una banda, les diferents concepcions, de vegades delirants, que poden arribar a tenir les persones del que vol dir estimar en l’àmbit de la parella; de l’altra, el desig de tenir sexe amb algú. ¿Vols o no vols? ¿Consents o no consents? I sobretot, ¿què inclou aquest «sí, vull» que algunes van donar al peu de l’altar? ¿On són els límits, com es demostren? ¿On s’acaba el follar sense ganes, pel qual totes (totíssimes) hem passat algun cop, i on comença la violació? Exacte, són dues coses ben diferenciades tant pel nostre cap com pel nostre cos, però hi ha un gaslighting social que abona la confusió. Perquè no n’hi ha prou amb invocar el consentiment: de vegades les conseqüències de dir que sí poden ser menys terribles que les de dir que no. De vegades dir que sí és el mal menor. La desgràcia menor, si és que existeix tal cosa.

D’aquesta sèrie m’interessen moltes coses. M’interessa enormement el personatge del marit, un home que en cap moment arriba a entendre per què se l’acusa; la inconsciència del mal és sinistrament real. M’interessa la subtilesa. M’interessa el final. M’interessa la fredor del procés judicial. M’interessa el realisme de gairebé tot, tret de la ideologia caricaturescament oposada dels fills. M’interessa com parla de l’aprenentatge inconscient dels rols dins de l’entorn familiar. M’interessa com s’hi plasma la violència econòmica que s’ha exercit durant dècades sobre les dones i que les ha encadenat.

No parem d’obrir melons sobre les violències masclistes. Ara toquen els abusos sexuals dins del matrimoni. També Les dones i els dies van dedicar un programa al tema la setmana passada amb un testimoni de primera mà que, entre altres coses, contribueix a carregar-se la idea que les violències masclistes es produeixen en entorns socioeconòmics precaris i persones sense formació. Va ser allà on vaig sentir la dada: segons les dades d’un informe del CIS del 2023, dos de cada deu espanyols creuen que obligar la parella a tenir sexe no hauria de ser delicte. Esgarrifós. No deixarem ni un sol meló intacte.