‘Inside 9’, un molt bon final
Aquesta comèdia negra dignifica la televisió i demostra que encara hi ha territoris no del tot explorats
Steve Pemberton i Reece Shearsmith van decidir que la novena temporada d’Inside 9 (Filmin) seria la darrera. Té la seva lògica numèrica. I ho han fet amb sis exercicis de resultats desiguals però sempre resplendents. Inside 9 vola, fins i tot quan s’entrebanca, alt, molt per sobre d’altres títols que tenen una fama que només s’explica per incomprensibles indulgències crítiques. La BBC cataloga el producte de “comèdia negra”. Que sigui una comèdia, en una quantitat notable d’episodis, és particularment discutible. Ara, tota la raó amb l’adjectiu. Acostumen a ser finals negríssims, sense una sortida atenuant de la tensió argumental plantejada, com si volguessin impedir que l’espectador es refaci. Vegeu ‘El dilema del tramvia’ o ‘Ctrl Alt Desk’, on la sortida d’un escape room és la metàfora onírica d’un camí que no té remei.
Les temporades es construeixen amb capítols breus, de mitja hora, independents uns dels altres. Hi ha, però, elements comuns. A tots hi surt el número 9 (acostuma a ser l’adreça de l’edifici on passa l’acció o apareix en una samarreta, o és el número del vagó del metro). A tots, diuen els seus autors, hi surt una petita escultura d’una llebre. No té cap significat especial. La van posar per tenir una referència que agermani els capítols. A YotuTube es poden trobar antologies de les escenes on, amb molta sort, es veu la peça, que no està gaire exposada. Fins i tot, en aquesta darrera temporada no gosaria dir que hi surt. Els espais acostumen a ser únics —per exemple, les estances d’una casa. Els repartiments no es repeteixen, llevat del capítol de comiat i del cas de Derek Jacobi, però a quasi tots els capítols surten Pemberton i Shearsmith amb papers protagonistes o subsidiaris. Encara que van guarnits, i pentinats (de vegades clenxinats estrafolàriament), en funció del personatge, la seva presència és fàcilment identificable i són un discret recordatori de la condició de ficció que tenen les històries que explica la sèrie.
La barreja de gèneres és un altre senyal d’identitat. En aquesta darrera temporada, per exemple, trobem des d’un exercici de ciència-ficció —sobre el poder, l’amansiment de la ciutadania i la figura sempre torbadora del doble—, a un conte tenebrós sobre la maledicció de la novena, un mite de la música clàssica sobre la mort dels compositors que pretenien escriure la desena simfonia. Van morir després de la novena Beethoven, que enceta la llegenda, Schubert, Mahler, Glazunov, Bruckner... És un capítol dirigit pel barceloní Guillem Morales, que en aquests 10 anys ha estat responsable d’una quinzena d’episodis. Tampoc fa por la divergència de formats, especialment intrèpids en alguns episodis. A ‘Mulberry Close’, tota l’acció es contempla des de la càmera que hi ha al timbre de l’entrada d’una casa. Un pla fix que se sostindrà gairebé fins al final. L’episodi de cloenda és una brometa molt especial. Pemberton té una oferta per anar a Hollywood contractat per a una sèrie que ha de durar set anys. Això enfonsa els plans de Shearsmith de fer una peça criminal. Sembla que la seva amistat s’acaba aquí, precisament el dia que amb l’equip que ha treballat a la sèrie celebren el seu final. El capgirell de cloenda, en contra del que és més habitual, serà un gag sobre el futur televisiu que espera a la parella, lluny dels seus somnis. En tot cas, sí que és veritat que el proper mes de gener Pemberton i Shearsmith estrenen a Londres una versió teatral d’Inside 9.
Ja veurem com els va, però ara és moment de celebrar l’existència d’aquesta obra que dignifica la televisió i demostra que encara hi ha territoris no del tot explorats. Ells gosen trepitjar-los ajudats per la memòria sobre la bona televisió (la sèrie que va presentar Alfred Hitchcock o la inoblidable dimensió desconeguda de Rod Serling).