Tres estrenes demostren que el circuit audiovisual català està viu a RTVE

El circuit català de RTVE ha estrenat tres programes en vuit dies. Una demostració que els pioners de la televisió en català (La ferida lluminosa, emesa l’any 1964) es mouen en el mapa audiovisual contemporani. No es tracta tant de formats desconeguts, les fórmules són sabudes, com de subministrar-los amb solvència. Són: De carrer, amb David Fernández i Nerea Sanfe; L’altaveu, amb Danae Boronat, i Farem el que podrem, amb Gemma Nierga.

L’altaveu és l’aposta més arriscada perquè ocu...

El circuit català de RTVE ha estrenat tres programes en vuit dies. Una demostració que els pioners de la televisió en català (La ferida lluminosa, emesa l’any 1964) es mouen en el mapa audiovisual contemporani. No es tracta tant de formats desconeguts, les fórmules són sabudes, com de subministrar-los amb solvència. Són: De carrer, amb David Fernández i Nerea Sanfe; L’altaveu, amb Danae Boronat, i Farem el que podrem, amb Gemma Nierga.

L’altaveu és l’aposta més arriscada perquè ocupa hora i mitja de la graella de les tardes de dilluns a divendres. Un magazín d’actualitat que exclou, si més no la primera setmana, els debats i l’agenda polítics. Vol propiciar la conversa. Els primers sumaris han estat ben triats (racisme al futbol, marihuana a Catalunya, violència masclista). No són temes inèdits a cap televisió, però les aproximacions, en general, són correctes, i algunes van més enllà. Per exemple, el cru testimoni d’una malalta d’endometriosi mal diagnosticada que va patir dolor durant quinze anys, o el reportatge sobre salut mental a l’esport d’elit. Té alguna col·laboració particularment solvent, com la d’Evelyn Segura, biòloga que ja hi té la mà trencada en la comunicació científica. La redacció, molt jove, posa el mateix ànim en la gresca —el to preferit a la segona part del programa— i en la crònica més seriosa. L’afany de ser notícia i no de donar una notícia, que és el que s’ha de fer, ha portat a algun error no pas petit, com ara presentar un familiar dels viatgers bolivians deportats com un dels viatgers que van viure la retenció al ferri. Un error discretament corregit pel programa amb l’etiqueta que presentava l’entrevistat. Per a la conducció d’aquesta amanida variada han anat a trobar Danae Boronat. Una tria valenta i que pot donar bon resultat. Fa oblidar Zona Franca, on navegava amb un guió insostenible. Aquí hi ha més treball de redacció. Llevat d’alguna equivocació de poca importància, com ara errar en cognoms o tallar massa en sec una entrevista, té una jovialitat no exagerada i gens postissa que segur que vol ser el to editorial del programa.

I al costat d’una debutant en el gènere, no en la professió, un cognom de prestigi que té, a la mateixa emissora, un bon programa matinal de notícies i... idees. Gemma Nierga s’ha posat al davant d’un espai de mitja hora els dissabtes, amb un títol, Farem el que podrem, que defineix encertadament no ja els propòsits del programa, sinó el que realment es pot fer quan acompanyes el creixement dels fills. No és, per tant, un programa de receptes miraculoses ni fixa un únic model de conducta. Particularment bé està la intervenció, breu, dels experts exposant els problemes (ansietat dels pares, sobreprotecció dels fills, necessitat d’educar en l’autonomia i la gosadia...). El primer pas per sortir-se’n és una bona diagnosi de la situació. Nierga, a més, conversa amb famosos que són pares, tot i que la seva condició de famosos no aporta gran cosa a l’assumpte que es comenta. Què es pretén portant-los? Mostrar que a ells també els passa. Només faltaria. L’altra mena de convidats són els fills, petits o adolescents. Nierga ja té experiència televisiva en el tractament d’aquests testimonis. La seva presència en un programa en què es parla d’ells trenca saludablement el monopoli del relat per part dels adults, pares i mares. Això sí, el discurs dels més petits pot fer gràcia, però no va gaire enllà. Al programa l’acompanya l’emissió a TVE d’Això no és Suècia, amb Aina Clotet i Marcel Borràs, sobre l’angúnia malaltissa de ser mare i un dels millors encerts de la ficció televisiva dels darrers temps.

De carrer és un passeig per determinats racons o avingudes de les ciutats en què la parella presentadora s’ajuda d’un nombre notable de testimonis amb una capacitat molt desigual d’explicar-se. Hi ha qui difícilment verbalitza l’emoció que li provoca el barri on ha viscut tota la vida i qui sap explicar l’anècdota que vol contar. Perquè no és un programa d’història local en el sentit acadèmic, sinó un recull de vivències localitzades en un indret. Hi ha moments que descobreixes que no saps mirar la teva ciutat, com quan t’ensenyen la inadvertida cúpula d’un observatori al passeig de Gràcia de Barcelona; i d’altres que reescalfen la memòria d’un lloc, com la botiga de joguines lleidatana que cobria tota la façana de l’edifici amb joguets. Hi ha qui sintetitza en una frase un sentiment (el “moment de festa major” quan sona el carilló del mercat de Tarragona) i qui sap resumir amb pertinència una història. D’altres intervencions són menys afortunades. La parella presentadora, volent treure solemnitat al documental, fa massa comèdia, i el programa afegeix unes píndoles de dibuixos animats amb voluntat didàctica. Molt encertada, per exemple, la peça sobre la història de la sal i sobrera una especulació sobre el joc a l’aire lliure.