Antoni Tàpies, de les formes a la matèria

A l’espai central hi ha el nucli d’El moviment perpetu del mur. Paga la pena posar-se d’esquena a la pantalla on es projecten noticiaris franquistes absurds sobre salons de pintura o arts decoratives. S’ha de procurar no escoltar la pesadíssima veu amb caspa del locutor. Si es vol una mica de conya, n’hi ha prou amb l’article de Josep Pla que es llegeix a la part final del recorregut, la desconnexió entre l’opinió tòpica sobre l’abstracció i el prestigi que havia conquerit Antoni Tàpies ja queda clara i amb gràcia reaccionària. No hi perdem el temps. No ens hem de moure del centre expositiu. A la dreta hi ha l’exposició de la primavera de 1954 a les Galeries Laie­tanes, mentre que a l’esquerra es recrea la de la Galerie Stadler de París dels primers mesos de 1956. Cal anar mirant a dreta i a esquerra, acostar-se al plafó d’un extrem i tornar al plafó de l’altra banda. Aquest és el moviment, entre una cadira de disseny i ‘Porta metàl·lica i violi’ (1956). Podem fer i desfer el camí de radicalitat estètica que Antoni Tàpies va emprendre a mitjans de la dècada dels cinquanta: el trànsit d’explorar primàriament amb les formes a indagar en la metafísica de la realitat a través de la batalla amb la matèria.

Després de la commemoració del centenari del naixement del pintor, té tot el sentit revisar Tàpies de nou. Ara fa un any vam veure La imaginació del món al Museu. El tema eren els començaments d’un artista connectat amb la dissidència surrealista que germinava a la Barcelona del primer franquisme. A El moviment perpetu del mur, comissariada també per Imma Prieto i Pablo Allepuz, partim d’aquell moment. La primera obra, ‘Lletra K’, de 1949, és un autoretrat acompanyat d’una figura diabòlica enclaustrada que ens endinsa en una subconsciència ocupada per una fosca fantasmagoria. Partim d’aquí. Aquesta nova exposició, com es diu a la presentació i es reforça al catàleg de mà, pretén ser una exposició d’exposicions: el seu propòsit és recrear dues de les Galeries Laietanes (1950 i 1954), la de París el 1956 i la de la Sala Gaspar de 1960. Aconsegueix materialitzar El moviment perpetu del mur el repte que es planteja? Sí, però només fins a cert punt.

El mèrit principal de la proposta és mostrar bastantes de les obres que es van poder veure en aquelles exposicions. N’hi ha del Museu, d’altres institucions, de col·leccionistes. A banda, hi ha un bon acompanyament documental a les vitrines: des de llistes de quadres amb el preu anotat a mà al costat, la carta amb la qual el galerista francès el va convidar o crítiques publicades a la premsa de l’època —que bo que era Joan Teixidor!—... Les fotografies, que ens permeten constatar com estaven penjats els quadres o ens ajuden a visua­litzar com eren les sales i com estaven il·luminades, donaven més joc. A partir de la segona de les quatre no és evident que estiguis en recreacions històriques diferents. Les obres sí que t’ho fan veure, sobretot en aquell espai que va de ‘Meditació epicúria’ (1953) a ‘Grafismes sobre vernís’ (1955), però l’exposició potser no tant.

La dècada que transcorre entre ‘Lletra K’ (1949) i ‘Marró i ocre’ (1959), per citar-ne dues tan bones que fan caure de cul, és aquella en la qual Tàpies es va convertir en figura de primer nivell del sistema de l’art d’avantguarda internacional. En aquest sistema, a diferència del període de les primeres avantguardes, la Barcelona franquista era la perifèria de la perifèria. Les Laietanes i la Gaspar, tanmateix, van jugar-hi un paper rellevant que, sobretot en el segon cas, l’espectador no pot captar perquè no hi ha prou informació per calibrar-ho. Passa una mica el mateix amb Stadler: quina era la seva rellevància al sistema de galeries parisenc o què implicava l’apadrinament d’un crític com Michel Tapié? Són assumptes amb els quals es podria haver aprofundit més per mostrar allò que és essencial i sí que hi és: el moviment intern en l’imaginari de Tàpies per penetrar el mur que, per dir-ho de manera pedant, era la consciència occidental.

La imaginació del món. Museu Tàpies. Barcelona. Fins al 6 de setembre.