El Marià Fortuny menys conegut: entre l’art i la natura

El diumenge dia 14 de desembre de 2025 tancava les seves portes, al Museu Salvador Vilaseca de Reus, l’exposició Fortuny, l’observació de la natura i amb aquest tancament es posava cloenda als actes de commemoració del 150 aniversari de la mort de Marià Fortuny Marsal, qui va morir a Roma el 21 de novembre de 1874 i havia nascut a Reus l’any 1838. Al llarg de tot un any, van ser moltes les activitats dedicades a recuperar la memòria de qui va ser el pintor català més internacional del segle XIX. Un artista que ha sabut transcendir el temps històric, mantenir una absoluta vigència i esdevenir un dels principals precursors de la modernitat artística. Malgrat trobar-se ancorada en una construcció historicista, arrelada en una concepció anacrònica, la seva obra ha format part de l’imaginari popular català i ha contribuït a la formació sentimental i sensible d’un gran nombre de generacions, fins al punt de convertir-se en una icona universal. Al capdavall, la brevetat de la seva existència, amb només 36 anys de vida, han convertit Fortuny en l’encarnació més adient de la popular dita llatina: Ars longa vita brevis.

De les dues exposicions celebrades a Reus, la primera va estar dedicada a posar en valor la seva faceta de dibuixant extraordinari i la segona va permetre descobrir un autor amb una alta capacitat d’observació i molt amatent a reflectir la interacció existent entre l’art i la natura. En aquest sentit, la mostra darrera va focalitzar el seu interès en un aspecte poc apreciat de la producció del reusenc, el de la seva relació amb la natura, entesa com un ecosistema complex, divers i ric en les seves manifestacions. Des d’aquest punt de vista Fortuny sempre es va mostrar amatent a reproduir els estímuls físics, sensorials, emocionals d’un medi ambient amb una permanent capacitat de metamorfosi. Amb ella va saber establir una relació afectiva i sentimental, fins al punt de saber representar una ambientació atmosfèrica que va prefigurar el moviment del luminisme pictòric de finals del segle XIX. Sense desestimar la importància de determinades creacions emblemàtiques, algunes de les quals ja formen part de l’imaginari popular, com va ser el cas de La Vicaria o La Batalla de Tetuan (Museu Nacional d’Art de Catalunya) o algunes de les característiques estilístiques que, com el preciosisme o el virtuosisme, més han contribuït a definir-lo, en aquest cas, el que proposem és fer un canvi d’escala, amb l’objectiu de constatar l’existència d’un repertori visual ple de referències naturalistes, d’un gran nombre de detalls que han passat molt inadvertits i que, al nostre entendre, podien ajudar a completar la visió d’un creador original, versàtil i amb un ampli espectre d’interessos.

L’abundant nombre de produccions d’aquestes característiques ens permet incidir sobre quin va ser l’abast d’una temàtica que va ocupar un lloc central en el sistema artístic creat per Fortuny i apreciar com la interacció, que va saber establir amb la natura, també el va ajudar a créixer com artista. Es tracta d’un conjunt molt ric i divers que ens acosta a un repertori format per jardins, plantes, vegetació, flors, arbres, celatges, paisatges i fins i tot testos de flors; elements tots ells que van formar una cosmovisió naturalista rica en diversitat i que documenten l’existència del que podríem definir com una consciència ecològica avant la lettre que per Fortuny va suposar acceptar el repte de realitzar un procés de reconnexió amb la natura, a la recerca d’una dimensió espiritual de la condició humana.

La relació dialèctica que va mantenir amb el seu entorn va esdevenir un estímul creatiu que el va obligar a reinventar-se, a fer una revisió de determinats dogmes creatius i a acceptar el reptes compositius plantejats pel comportament inesperat d’una natura en permanent transformació. Tanmateix, lluny d’acomodar-se i refugiar-se en el talent innat que posseïa per la pràctica artística, Fortuny va aprofitar l’oportunitat per convertir el procés creatiu en una experiència lluminosa, oberta a l’experimentació i, fins i tot, a la transgressió de les convencions visuals que havien formar part del seu bagatge formatiu.

En aquest context i encara que pugui considerar-se un contrasentit, tota aquesta fecunditat creativa ens acosta a un creador vulnerable, fràgil, incapaç, molt sovint, de superar els desafiaments, fins al punt de no poder cristal·litzar la idea artística. La manifestació més emblemàtica d’aquestes episodis de crisi creativa va ser la gran quantitat de produccions que va deixar inacabades, com un indicador de la importància que al llarg de la seva vida artística va adquirir un fenomen, el del non finito, que amb el pas del temps ha esdevingut un dels seus signes d’identitat i és un dels aspectes més interessants i atractius d’un artista que encara ens desvetlla una capacitat infinita de sorpresa i un sentiment profund d’admiració.

Francesc Quílez Corella va ser el comissari de l’any Fortuny.