Com han canviat les cases en els últims 50 anys?

Recentment han passat diverses coses amb l’habitatge com a protagonista. L’objectiu d’algunes era examinar les noves formes de vida i mostrar quin podia ser el camí a prendre, i altres semblen haver volgut fer balanç per adquirir certa perspectiva. Entre les primeres hi ha un curs sobre Nuevas formas de habitar, a la UIMP de Santander; un número monogràfic de la revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales CYTET 2025 titulat “Arquitectura y Vivien­da. Nuevas formas de habitar”; i la convocatòria del concurs de projectes Europan 18, que va iniciar aquest estiu les seves sessions a Barcelona. A les segones pertanyen Habitar España 1975-2025 —una exposició a Madrid de maquetes de cent edificis d’habitatges dels darrers 50 anys, que encara es podrà veure fins a l’abril vinent— i, fa dues setmanes, la publicació del dossier del diari Ara, “Barcelona 2000-2025. El boom global”, amb un article de Maria Sisternas que repassava els canvis a la vida de la ciutat i a la casa en aquests 25 anys.

Així, ens trobem amb les idees que inseminen el futur de l’habitatge a partir d’alguns exemples del present i amb les reflexions sobre el que ha anat succeint a la casa tot examinant els canvis de les darreres dècades. Sobre aquest vessant és interessant fer algunes observacions. La primera és que, fent memòria del que ha passat els darrers 50 anys, veiem que el conjunt de canvis és aclaparador, i això ens duu a pensar que sembla haver canviat més el país que no pas els habitatges, i que en realitat el més extraordinari de la casa és que sembla ser l’escenari dels canvis. No em refereixo a canvis en els elements que la conformen, com ara les finestres, els envans, els banys i coses per l’estil. La casa potser l’observem massa com un objecte on veure el rastre dels “corrents arquitectònics”, una expressió que hem acabat per acceptar, empassant-nos la letal càrrega d’estil que comporta. En observar un edifici d’habitatges, se sol adjudicar-li adjectius com modern, clàssic, modernista o racionalista. Però un edifici que des de l’exterior sembla pertànyer a l’arquitectura de l’Eixample barceloní, per exemple, a l’interior conté cases que viuen el moment present i que s’han empassat tots els canvis que s’han anat succeint al país. Canvis que literalment han modificat les nostres vides i que, especialment, es manifesten a la ciutat, però també a la casa. Encara hi ha algú que dubti que estan connectades?

En aquests 50 anys van arribar les llibertats i la democràcia parlamentària, i la casa ja no serveix per amagar-se. Els aliments han canviat i n’hi ha de nous, com també han canviat els costums en el menjar i el mobilia­ri; van arribar IKEA i els electrodomèstics, la televisió va incorporar el color, el telèfon ha desaparegut de la paret de la cuina i ara es mou. Va néixer internet, els desplaçaments es poden fer en patinet o en AVE, els tèxtils domèstics han perdut severitat, la roba i la manera de vestir són unes altres, les vacances ara són complicades; ha canviat la composició de les famílies, de les parelles —que ja són el resultat de matrimonis entre persones del mateix sexe—, els amics i els convenis socials, que fan que les reunions a casa siguin una cosa ben diferent de 40 o 50 anys enrere. Aquestes són les coses que han fet canviar l’habitatge, i que són visibles, per exemple, en els horaris actuals en comparació amb els de fa uns anys. Els que fan contemporània la casa són els que hi viuen, amb els seus sorolls, olors i gestualitat, que sense adonar-se’n la converteixen lentament en un espai nou. La casa sembla sobreviure a quasi tot, i per ara ha superat totes les fanta­sies elaborades sobre la casa del futur. Que ningú esperi que sigui un ou de color blanc amb persones vestides de cosmonauta a l’inte­rior: la casa del futur és senzillament la vella casa viscuda avui.

Però segueixen mancant habitatges perquè hi hagi futur.