Joan Guerrero, el temps d’un obrer de la càmera

Joan Guerrero (Tarifa, 1940 - Santa Coloma de Gramenet, 2024) va ser un immigrant que va arribar a Catalunya, entre milers, a la dècada de 1960 per treballar de peó, colze a colze, amb els veïns de Santa Coloma de Gramenet. Amb l’arribada de la democràcia, el vell guerrer, sobrenom amb què li agradava signar, trobà una sortida definitiva a la seva situació personal i a la seva lluita: fer-se obrer de la càmera per testimoniar a la premsa l’agitació social, cívica i política d’aquells anys.

Des de llavors, el camarada de la càmera va publicar als principals mitjans de premsa: Grama, El Periódico de Catalunya, Diario de Barcelona, El Observador, Magazine de La Vanguardia i El País, diari on es va jubilar als 65 anys, encara que no va deixar mai de fer fotos, amb una obra d’una càrrega poètica que va més enllà del fotoperiodisme, de la foto informativa, tot elevant-la en conjunt a l’assaig humanista. Guerrero representa un corrent de professio­nals arrelats a l’ofici, però amb gran personalitat i ànima, que aprofita la lírica popular i la senzillesa de mitjans per fer-se entendre pels seus principals destinataris: els protagonistes de les seves històries.

En aquell temps les fotografies eren eines per a l’activisme. Conscients que eren una arma de lluita per les llibertats, de vegades els fotògrafs no gosaven entregar les fotos a les redaccions dels diaris i les distribuïen clandestinament en forma de postal o les enviaven a les redaccions dels diaris estrangers. És per això que la fotografia de premsa com a tal no va arribar fins el 1976, un any clau per la manifestació de periodistes a Barcelona i també per l’aparició dels diaris Avui i El País, que es van convertir en emblemes del canvi.

La Transició va ser un procés en el qual la premsa gràfica va tenir una gran importància en la conquesta de la llibertat d’expressió i d’informació. A les pàgines de Tele/eXpres (el primer diari d’iniciativa privada aparegut després de la Guerra Civil a Catalunya), el periodista Josep Maria Huertas Clavería, amic i col·laborador de Joan Guerrero, va crear un estil propi amb un periodisme de proximitat. La seva tècnica era recórrer ell mateix els barris de Barcelona per registrar-ne les transformacions. La fotografia va esdevenir molt important, i va treballar en col·laboració amb fotògrafs com Pere Monés i Pepe Encinas. També amb el joveníssim Kim Manresa, que des dels 12 anys fotografiava els esdeveniments de la lluita veïnal de Nou Barris.

Una de les fites de la premsa gràfica de l’època va ser la creació el 1977 de la revista Primera Plana, de la qual era director Manolo Vázquez Montalbán i on el fotògraf argentí Carlos Bosch esdevé el primer editor gràfic de l’estat espanyol. Durant el franquisme el fotoperiodisme havia consistit a obtenir sempre la mateixa fotografia de les autoritats. Els fotoperiodistes dels mitjans vespertins, en canvi, volien que els protagonistes de la notícia fossin les persones. Havien d’estar informats del que passava, tenir la seva pròpia opinió dels fets. Opinar amb imatges exigeix claredat expressiva, apropar-se als models, provocar reaccions davant la càmera i jugar amb l’enquadrament. Hi havia un munt de temes per tractar: la discriminació de les dones, els asils de la gent gran, els poblats de gitanos, els malats mentals, la vida paupèrrima de la gent a les barriades, la denúncia dels privilegis, la corrupció dels empresaris, etc.

La fotografia de premsa també va treure a la llum els rostres de les tres generacions de catalans que sortien de l’amagatall després de la dictadura: els que tornaven de l’exili, els que havien patit l’exili interior i els que, com explica la retratista Pilar Aymerich, educats en plena dictadura, iniciaven la represa. Els seus retrats apareixien per primer cop per encàrrec de les revistes de cultura Serra d’Or, Destino i Triunfo.

La llibertat d’expressió va fer proliferar el cartellisme de partits polítics i moviments socials al carrer. Els fotògrafs van aprendre a observar el carrer amb ulls de cartellista militant a fi de concretar les seves idees, i van assimilar els trets del cartell polític per tal d’emetre missatges ben clars i contundents. També Guerrero, fotògraf de la societat en marxa als carrers de Santa Coloma de Gramenet, recollia el crit de les manifestacions en les pintades i les pancartes. Les fotografies com a missatge, emancipades del peu de foto informatiu i titulades amb intenció, construïdes amb un sentit gràfic impactant amb forts contrastos i en blanc i negre, eren en si mateixes cartells de denúncia. Els descampats apareixien coronats per consignes del tipus “Colegio Popular”, en una foto de Guerrero (ara adquirida pel MNAC), amb tota la ironia de veure els nois jugant entre la runa. I és que el descampat era el racó on es refugiava la gent que havia viatjat des de tan lluny per treballar a Catalunya. El descampat era terra de ningú i es feia servir per a qualsevol activitat: pati d’escola, casino per als avis, lloc on les dones estenien la roba i inclús on passejaven els ramats.

Amb la mateixa constància, als anys noranta Guerrero fotografia la transformació del Raval en un descampat mentre se’n projecta la rambla. La mateixa fotogènia de l’esfondrament, aleshores habitada pels nous immigrants, travessant les runes amunt i avall en el seu dia a dia. Perquè la seva recerca social no es va aturar amb la millora de les condicions de la gent dels barris. I com a darrer capítol del seu periple fotogràfic, Guerrero va apuntar la seva brúixola cap allà d’on venien els nous immigrants i va fer el pas de viatjar a les aldees de l’Equador.

La fotografia de premsa va assolir tot el potencial amb les llibertats. Però va excedir les funcions de denúncia per caure en el sensacionalisme a causa de la cobdícia editorial i fer augmentar les vendes de les revistes gràfiques, tal com va passar amb Interviú. Així, els joves professionals de la premsa a poc a poc es van haver d’anar adaptant a la demanda dels mitjans, però vivint amb decepció l’escàs impacte crític de la seva feina. O van abandonar les redaccions, com va fer Colita, per no haver de contribuir en aquesta decadència. El 1998, Paco Elvira em va descobrir els calaixos del seu estudi plens de fotos encara inèdites dels anys de la Transició, que mai no havien encaixat amb el to de les revistes per a les quals treballava, on la fotografia era cada cop més publicitària i menys informativa.

Enmig de tot aquest context professional, podem dir que la particular mirada de Joan Guerrero ha esdevingut un llenguatge diferent del que sovintejava a la premsa. Respon a una cosmovisió antiga d’arrel popular, religiosa. La seva percepció de l’ànima del món al seu voltant va més enllà de la percepció dels sentits. Un poder que atorga transcendència als objectes i als éssers humans. Avui dia potser xoca parlar així de l’obra d’un autor, amb el materialisme a què estem acostumats. Tant de bo tothom pogués sentir aquesta impressió mirant la seva obra. Podem esperar que les seves fotos es mantinguin com a objectes transcendents, irra­diant? Com ho rebran els ulls dels que no han viscut aquell temps ni han sentit les seves explicacions?

És encertat comparar els fotògrafs amb els poetes, el treball dels quals és solitari, silenciós i a llarg termini. La sort, o la desgràcia, de la fotografia ve de ser històricament un mitjà molt útil; no així la poe­sia. Però més enllà de les fotografies “útils”, els professionals de la premsa diària —Pepe Baeza, Jaume Mor, Albert Ramis, Sigfrid Casals, Francesc Simó, Agustí Carbonell, Guillermina Puig, Salvador Sansuán, Marcel·lí Saenz, entre d’altres— guarden a l’arxiu milers d’imatges encara inèdites que descriuen la vida quotidiana, els carrers i la gent anònima, i que encara no han tingut ocasió de mostrar. De fet, Joan Guerrero també esperava arribar a veure una exposició del seu treball més enllà de les temàtiques tractades que mostrés la seva manera particular d’entendre la vida.

Veig en l’admiració dels amics del vell guerrer que ara li han fet un homenatge —fotògrafs d’alguna manera deixebles, com Samuel Aranda, nascut també a Santa Coloma— la continuïtat de la vocació de fotògraf. Per iniciativa de l’associació Catalunya Mirades Solidàries, fundada pel mateix Guerrero, s’han impulsat dos llibres amb finalitat solidària. Es presenten dins una gegantina capsa de llumins, obra de l’artista i dissenyadora Diana Martínez, que remet a la capseta amb què Guerrero infant volia fotografiar el vent. Los abrazos del viento són les memòries de Guerrero i una antología de les seves fotos preferides. I Alma, vida y corazón conté 200 retrats de Guerrero que durant anys li van fer companys i amics, així com textos de diferents autors, il·lustracions i poemes de referència per a Guerrero. D’aquest llibre, n’és un resum l’exposició amb grans lones penjades als murs del parc fluvial del Besòs, que ara mateix és un bell jardí, i que es podrà visitar durant els pròxims tres mesos. Aquest espai, triat amb tota la intenció, havia estat el territori on van plantar les barraques els altres catalans que, com el Guerrero, van arribar a treballar a Catalunya. (A l’octubre, no gaire lluny, a Montcada, desnonaven i enrocaven barraques, encara habitades.) A l’acte d’inauguració d’aquesta exposició, homenatge i revindicació, el fotògraf Sebastião Salgado hi rebrà el premi Joan Guerrero (originalment, premi Catalunya Mirades Solidàries). Tot i que mai es van trobar, els dos fotògrafs van ser amics, i Guerrero va decidir en vida atorgar el premi al brasiler.

La lliçó de la trajectòria d’aquest obrer de la càmera ens diu que la vocació de narrar el món amb imatges és intransferible, que neix de dins de cadascú; per tant, la continuïtat de la professió està garantida amb el talent dels inconformistes, que mai deixaran de néixer. Les dificultats només són ponts per arribar al que un desitja i, el més important: la feina de fotògraf només té sentit en el moment que un sent que pertany a una comunitat i la retrata des de dins. La lliçó de vida de Joan Guerrero és tenir la càmera a punt per respondre a la crida de la lluita i la superació.