Els objectes són la Casa

100 objectes d’Ikea que ens hauria agradat tenir a Vinçon és l’exposició que es pot visitar al Dhub. Sobre la mostra es poden dir diverses coses, però la comparació entre les dues marques és potser la més encertada. Amb les seves diferències evidents, una marca local i l’altra global, i les seves trajectòries, amb casualitats com els noms, les bosses..., que les enllacen i reblen la feliç idea de comparar-les. El nucli de l’exposició és un espai blanc, cilíndric i tou, amb la col·lecció de cent objectes d’Ikea penjats a la paret, que a Fernando Amat, l’ànima de Vinçon, li hauria agradat tenir a la botiga. Però sense oblidar, i la mostra s’ocupa d’explicar-ho, que en realitat el criteri de selecció dels objectes a Vinçon era tan simple com que a ell li hagués agradat tenir-los a casa. L’exposició s’expandeix en certa manera amb la visita a l’exposició Objectes comuns, allà a tocar, en la qual una col·lecció notable d’icones locals, feta amb els fons del museu, no fa més que insistir en la mena d’univers d’objectes que ens envolta i que sens dubte forma part del nostre paisatge cultural en el sentit més ampli de la paraula.

Però una cosa resulta central, i és que les dues marques, Ikea i Vinçon, tenen un territori comú: la casa. I aconsegueixen fer-nos adonar de la importància de la casa com a detonador d’idees. En aquest sentit, malgrat que alguns d’aquests cent objectes podrien estar en una oficina, una aula o la sala d’espera del dentista, són primordialment domèstics i, per cert, ajuden a donar domesticitat a alguns d’aquests espais aliens a la casa. En veure’ls som conscients de quines coses necessitem a casa, de què fem i com ho fem, i també de com ens volem mostrar. Escoltant els dos debats enregistrats que es poden veure a l’exposició, l’un entre persones alienes a l’activitat del disseny i l’altre entre experts, es té la impressió que el disseny d’objectes i roba resulta indestriable de la vida quotidiana. Els objectes penjats en aquesta sala blanca, on la paret sembla tornar-se terra, sostre i llum, són un retrat de nosaltres mateixos i de la vida que duem. L’arquitecte Yona Friedman pensava en els aparadors amb objectes i estris, com els de les ferreteries, com a museus de la nostra civilització, els veia com la informació que podrien facilitar en un futur, inclòs el valor que tenien al seu moment. Aquí també, i sembla un assaig de la idea de Friedman.

Quasi un quart dels objectes —vint-i-tres— són estris de cuina, i si hi afegim algun dels cabassos, gerros i petits contenidors de plàstic, la xifra arriba a un terç dels objectes que tenim a casa, cosa que ens parla de la importància de cuinar, menjar i reunir-se. A aquests hi hem d’afegir dinou seients de tota mena i vuit taules i tauletes, als quals, si hi sumem llums, joguines, rellotges, carrets o llits, ens adonem que són “la Casa”, i semblen suficients per explicar la transcendència de “l’espai on vivim”. Encara que, si ho pensem, en realitat hauríem de dir més aviat “els objectes on vivim” i adonar-nos de la seva capacitat per conformar tots sols un espai habitable. Fa uns quants anys vaig demanar a Fernando Amat que vingués a l’escola a explicar als estudiants la visió que ell tenia de la casa a partir de la seva experiència a la botiga. Ell es va presentar amb una llista i un llapis. La seva conferència, sense diapositives, va consistir a parlar una a una de les coses que havia apuntat a la llista, del que tenia a la botiga i del que no tenia —i per què—, i, a mesura que les explicava, les anava guixant. Va ser magnífic. No recordo si tenia cent coses, potser sí.