Meló, ensaïmada o ase: quina és la gran icona mallorquina?

“Què hi he de fer, jo, a Nova York, amb els melons tan bons que tinc al meu hort?”. La frase se la vaig sentir fa molts anys a una donassa de Pina, el llogaret veí d’Algaida, i des de llavors que la recordo com el súmmum del mallorcacentrisme, un intent molt reeixit de sintetitzar mitjançant una única imatge (un meló, ni més ni menys!) per què els illencs considerem la resta del planeta una mera anècdota. A Un hombre sin paisaje, llibret preciós dedicat a la zona costanera de Can Pastilla, Juan Pablo Caja afirma que, per als mallorquins, el món és simple: hi ha Mallorca i hi ha fora Mallorca. El professor Antoni Figuera anava més enfora i afirmava que existeix el barri ciutadà de Santa Catalina, i la resta és perifèria. Fa uns dies, tot recordant aquesta ocurrència d’en Figuera a les xarxes socials, Sebastià Alzamora reblà: “Això ja és sibaritisme. No ho compartim, però ho aplaudim”.

Certament, la forma esfèrica del meló és difícil de superar en la seva perfecció metafòrica, però jo recordo haver vist l’humorista Leo Bassi declarar la seva fascinació per un altre objecte de mallorquinitat incontrovertible, la capsa octagonal de l’ensaïmada: al cap i a la fi, melons n’hi ha arreu. Si la condició espiral de l’ensaïmada ens recorda el caràcter autoreferencial i tautològic del mallorquí, que sempre retorna al centre del seu ser-mallorquí, els vuit costats de la capsa, a més de constituir un engany subtil (el que amaga dins té forma circular, per l’amor de Déu!), ens adverteixen que la retòrica illenca gaudeix de multiplicar els angles i les façanes, tot per tal de protegir el nucli, la veritat íntima. És elegant, però, si ho penses bé, no és gens senzill.

Tanmateix, si jo hagués de trobar una icona que condensi el meu amor a Mallorca, no triaria un objecte, sinó un animal. Parlo de l’ase, és clar. És cert que d’ases també n’hi ha a totes bandes, i l’escriptor Cristóbal Serra fins i tot va contar les vegades que se’ls esmenta a la Bíblia: més de dues-centes. Així i tot, el millor de viure aquí (i de com es pot viure aquí si un vol) ho representen aquelles dues orellotes de la somera, que ausculten els vents sense pressa, amb una desobediència sàvia i pràctica: fer el just, i restar. El professor Sebastià Covas, campaner d’arrels fondes, conviu amb una burra que duu per nom Boira, i sempre em diu: “És molt bona persona, més que alguns humans”. Jo ho sé del cert que sí.

La literatura escrita a Mallorca sempre ha tingut gran consideració pel mular element, d’ençà que el 1417 Anselm Turmeda dignificà els animals a un clàssic molt estudiat per la meva generació, La disputa de l’ase. Ja he esmentat Sebastià Alzamora, que al llibre de poemes Mula morta convertia la bístia en símbol de no poques, i belles, bestialitats. Però, sobretot, és un altre autor citat, Cristóbal Serra, qui situa l’ase en el centre de la seva poètica i ens dona la clau del seu ritme singular, tan illenc. Per a Serra, l’ase representava el moviment lent, un No radical: “Sense reverència a l’ase, tota civilització decau, perd el seu caràcter sacre i esdevé vertiginosa i boja”.

Tot sigui dit: no sembla que la Mallorca de 2026 senti cap devoció per l’ase autòcton, en perill d’extinció. Decadència trista.