Antoni Marí, el cavallerís major

No ens ho esperàvem perquè ja sabíem que estava molt malalt i amb aquell continu dolor estremidor, obsessiu i desconcertant que ignoràvem com era capaç de resistir –a les converses telefòniques ens deia ben poca cosa de la seva salut, s’estimava més entusiasmar-se parlant del que llegia, del que llegiria aviat, del que necessitava rellegir-, però ara farà aproximadament un any LaBreu Edicions ens va donar un nou i inesperat poemari seu, Quatre costats, escrit a l’ombra d’un dels seus poetes més imprescindibles i inacabables, T. S Eliot; de cop i volta, ens vam trobar encantats davant d’una obra major d’alt voltatge a la qual li escauen per descriure’l les paraules que usa ell a la segona part, “Pel costat del llenguatge (Adagio)”, per referir-se a la manera de fer del seu mestre: “I els versos d’Eliot tenen una llibertat i una força continguda/ que s’expandeix més enllà de la seva voluntat/ i tenen, per a mi, un valor que no puc dominar;/ s’avancen a les meves decisions i a la meva voluntat/ i em mouen a escriure i aprenc tant del que és la poesia,/ amb les paraules que tria i les imatges que troba:/ associades amb el llenguatge del món,/ amb la imaginació del somni,/ i amb els fantasmes de la fantasia i de l’espera”.

De sobte, recobràvem aquella magna meravella d’escriure com si fos un assaig que no era ben bé un assaig ni un poema que no era ben bé un poema perquè, com en el memorable Han vingut uns amics (2010), estàvem situats de ple enmig d’un cant èpic d’interioritat reflexiva. Llegíem Quatre costats, i ens venia a la memòria l’anècdota d’aquell escriptor que va visitar un dia l’escola d’equitació de Viena i va quedar admirat que el cavallerís major es limités a cavalcar amb tanta indolència: “És que ha arribat al cim del seu art, sap marxar al pas”, li va explicar el guia. A cada llibre seu, cadascun un món intens que atemoreix per la seva demanda de lucidesa intel·lectual i pel continent d’energies que descobreix l’art tan pròpiament seu de la reflexió escrutadora de l’estètica de les coses, Antoni Marí (Eivissa, 1944- Barcelona, 2026), com un vell bruixot eivissenc de la racionalitat compatible amb el do de la compassió i la clemència, avançant al pas, surt a la recerca d’alguna veritat amb l’elegància dels mestres que han après la lliçó més inaccessible. Fixem-nos en què diu als assajos narratius reunits en un dels seus títols més bells i exigents, El conflicte de les aparences (2016), quan intenta amb èxit posar una mica d’ordre sobre el caos que és la realitat i la vida: “L’art i la literatura són la culminació de les aparences, perquè han fet de la seva aparença, realitat; són l’aparença de l’ésser, perquè fan veure i creure que el que representen són la realitat (...); la dualitat és eliminada i tots els contraris s’identifiquen, per això l’art no és la imitació de la realitat, és la interpretació de les aparences”.

Mirem com ho aplica a El vas de plata (1991), un recull unitari de relats que esdevé una novel·la de formació, el retrat d’una educació moral, una guia per a l’aprenentatge dels enigmes de la felicitat, un agraïment al naixement de la sensibilitat artística, que li permet entrar “en un lloc de mi mateix que fins aquell moment desconeixia i que em revelava un ordre nou i distint, no considerat ni percebut anteriorment”, i que li serveix per transfigurar el vas d’alumini amb què el seu pare omplia d’aigua fresca d’una font després d’ascendir a un dels cims més inhòspits d’Eivissa, introduint-hi un trosset de regalèssia, en un vas de plata, com si Antoni Marí afirmés el poder creador de la vida i el goig d’accedir-hi a través de la literatura. En això consisteix la grandesa de la ment narrativa d’Antoni Marí, en un afany constant de fixació i generalització, entre el detall i la transcendència: és l’auspici d’un adveniment, és l’epifania de la llum, és una metàfora de la literatura tota d’Antoni Marí, i aquest podria ser una bon acabament del text, tot i que m’estimo més arribar al final d’una altra manera: sóc incapaç de calcular quants articles porto fets, però sí sé que aquest és el que menys m’ha agradat d’escriure, Toni.