Morrissey, vine a l’infern de les falles
M’he rist seguint la increïble història de l’home ric i consentit que, després d’una nit a València, s’alça del llit i proclama que eixa nit l’ha deixat “en un estat catatònic”
Vostés ja em perdonaran la incultura, però jo no tenia ni idea de qui era Morrissey. Desconeixia que l’antic cantant dels Smiths era un personatge famós per haver cancel·lat 384 concerts en quaranta anys de carrera. Que era cèlebre per deixar tirats els seus seguidors d’una manera immisericorde, per qualsevol circumstància imaginable, en tres o quatre de cada deu concerts. Jo no sabia res de tot això, ni falta que em feia. Però m’he rist molt amb esta història que explica molt bé eixe estrany planeta anomenat Falles, que alguns dirigeixen com a cabdills, alguns pateixen amb resignació vassalla i altres abandonen amb ostentació altiva, posat de gauche divine o vergonya de vençut.
Dic que m’he rist, com feia temps que no em passava, seguint la increïble història de l’home ric i famós i excèntric i consentit que, després de passar una sola nit a València en els dies previs a les Falles —una sola nit en un hotel de cinc estreles al cor de Ciutat Vella—, s’alça del llit i proclama als quatre vents el següent.
Que eixa nit ha estat “un infern indescriptible”.
Que després d’haver conduït durant dos dies des de Milà fins a València, el soroll d’un festival proper a l’hotel, amb música tecno, li ha impedit descansar.
Que eixa experiència l’ha deixat “en un estat catatònic”.
Que suspén el concert al Palau de les Arts.
I que, després del Vietnam que ha patit el pobre home de Manchester envoltat d’olor de bunyol, música de xaranga, formigueig turístic, fallers excitats i l’etcètera que podem imaginar en una nit de 12 de març —quatre dies abans que realment comencen les Carpes, vull dir les Falles: és a dir, només amb l’escalfament previ al partit d’octaus de final, tan llunyà del clímax infernal de la finalíssima flamígera de Sant Josep—, després d’aquella experiència duríssima, el pobre home proclama: “Em costarà un any recuperar-me, i m’estic quedant curt”.
Un any, diu. Quan ho torne a llegir em torne a morir de riure.
Eixe matí, abans de la cancel·lació de l’espectacle, vaig telefonar a un dels millors periodistes musicals de València, Voro Contreras, per felicitar-lo pel relat de ficció que havia escrit a la seua newsletter de La Via Láctea. Com un visionari del que anava a passar, Contreras imaginava el vegetarià de Morrissey horroritzat per les paelles carnívores, espantat pel soroll de la pólvora i indignat amb una discomòbil remember en la terra del bakalao. L’imaginava a punt de suspendre el concert de València quan, de sobte, sentia una banda tocar el pasdoble Amparito Roca, quedava captivat pels acords de trombons, trompetes, saxos i clarinets, pujava eixa banda a l’escenari i anunciava que l’any següent ell, Morrissey, l’enfant terrible, seria fallera major del barri de Beniferri. Una història magistral.
Vostés ja em perdonaran la digressió, però era necessària per a comprendre el sentit d’esta història. D’un costat, la bellesa de la teoria fallera: el foc purificador, l’arribada de la primavera, un poble unit en festa, la música evocadora, l’olor de la pólvora, la sàtira alliberadora. I d’un altre costat, la crua realitat.
Com els antropòlegs innocents, un estrany a la tribu ha vingut i, des de l’absurd, ha assenyalat l’anomalia normalitzada amb què convivim els valencians tres setmanes de març. Catatònic, diu. Calen samarretes ja. Per davant: Vine a l’infern. I per darrere: Que jo, si puc, me’n vaig.