Passat carnaval, és temps de badar
En aquesta època és bo deixar reposar la cultura, guaitar-la de lluny, potser, però donar-li corda llarga
Per què el temps s’organitza tan bé? Per què tot va davant i darrere d’alguna cosa en un ordre que el mateix temps ha depurat a la perfecció? Per què faig preguntes tan intenses si això és la meva postal mensual, on només trec a passejar la ironia per fer-me el distant? M’estic fent gran? Allò que tant elevaré ara mateix és el que m’està convertint en un adult melós d’aquells que val la pena fer una volta llarga per no creuar-t’hi pel carrer?
Passat carnaval i els seus excessos grotescos, que et deixen un solatge de remordiments terrós com per plantar-hi trumfos, arriba la quaresma per fer-ho baixar tot ben avall. I el temps ho sap: la vida social es tranquil·litza, la vida d’endins es reclou com els porquets de Sant Antoni i la vida d’enfora, la vida de les coses que tenen vida a banda de nosaltres, es va apriant per a la primavera. Sí, sembla la poesia sense rima d’un nen poc inspirat de la classe dels llengots, però hi ha alguna cosa que em sembla extraordinària: el temps i el repartiment de les coses, de les festes, dels silencis i de totes les gestes que acaben guarnint l’any. Em sembla tan collonut que felicitaria el funcionari responsable, o el déu de torn, amb una abraçada llarga i, segurament, incòmoda.
Aquí, i quan dic aquí dic al mig d’això que encara en diem Catalunya, el temps encara es va prenent el seu temps: les estacions s’esperen, se saluden i se’n van, els ametllers floreixen quan toca, que no és quan tocava fa uns anys, però ara fe’ls-hi entendre tu a ells que s’esperin, i les persones que hi vivim trampegem l’existència entre el guaret hivernal i la bacanal primaveral.
Ara mateix estem aquí, entre la cigala i la formiga, entre el dejuni i el brindis, entre l’abric i la carn. L’altre dia Pep Antoni Roig citava Josep Pla descrivint la importància de la climatologia barcelonina com a factor clau per fumar bé. Doncs jo diria que ara i aquí, aprofitant aquest final i principi, aquest entretemps, quina paraula més bonica, és la millor època per badar.
Badar no és fàcil puix que reclama un equilibri vital: estar prou viu com per no estar mort, però no gaire més. Per mi el badar no té poètica, sinó pràctica; no té finalitat, sinó un ample anar fent. Ningú surt de casa per badar; es bada pel camí com qui ensopega amb una arrel, com qui beu d’una font que es troba o com qui sense pensar-ho esmola un escuradents.
En aquesta època del badar és bo deixar reposar la cultura, guaitar-la de lluny, potser, però donar-li corda llarga. Com a molt prendre un bon llibre com La cultura del blat del Pep Divins i llegir paraules. Una paraula per passejada i badar pensant el nom de les coses, i quines coses no tenen nom, i veure tots els noms que encara no sabem perquè ignorem les coses i els noms que mai coneixerem perquè en menyspreem d’altres.
Aquesta postal és una bona badada escrita per aquest pensar badoc, ajagut i vagarós, però també enfiladís i escampat. Res, aprofiteu per badar perquè vindrà la primavera amb les seves exigències de primavera i després tot farà pujada.