Pensament màgic

En una sobretaula de les que s’allarguen fins a la nit parlàvem de la religiositat sobrevinguda d’un que no hi era, comentàvem la mitologia particular a la qual ara s’adscriu, i algú va sentenciar: “A mi això em sembla pensament màgic”. Em va sobtar perquè feia molt que no escoltava aquesta combinació de paraules, o almenys no les pensava en aquest sentit. Va haver-hi un temps en què creia poder distingir amb seguretat el “pensament racional” del “pensament màgic”, i sabia situar-me inequívocament a la banda correcta de l’eix. Però ara aquest temps em sembla llunyà i confús.

L’eix s’ha tornat porós i es doblega de maneres perilloses. Per no descarrilar, dos exemples petits i costumistes. El primer: a la finca on visc des de fa tres mesos hi ha dos ascensors, i el de l’esquerra sempre és a la planta baixa quan torno del carrer. Arribo del gimnàs, d’una entrevista de tres hores, de comprar detergent, i en el moment d’encaixar la clau al pany penso “l’ascensor de l’esquerra serà aquí”, i sempre hi és. A poc a poc s’ha instal·lat en mi la creença que l’ascensor m’espera. I per més que el pensament racional suggereixi explicacions alternatives, com que l’ascensor té instal·lat algun tipus de mecanisme que el programa per baixar, o que estic incorrent en una raresa estadística, poc habitual però en cap cas sobrenatural, en el fons fons penso que l’ascensor m’espera.

L’altre va ser un soroll enmig de la nit, un cop sec que venia de la sala. Massa son i mandra per sortir del llit. El vam veure al matí: el primer volum d’A la recerca del temps perdut, Combray, en l’edició catalana de Viena, havia caigut de la lleixa superior de l’estanteria. El petit bust de Wagner que vaig arreplegar de casa de l’àvia abans que l’enderroquessin també jeia de costat. El cas és que la nit anterior havia endreçat aquella lleixa, assegurant-me que quedés ben alineada. El primer pensament lògic va ser que m’havia visitat l’esperit de Proust per instar-me a llegir La recerca més enllà del primer volum. La majoria d’interlocutors s’han mostrat escèptics i han suggerit paneroles, rates, ratolins, fins i tot que un veí va perforar la paret contrària amb un entusiasme excessiu.

De tant en tant plantejo l’enigma de Combray a qui em vol escoltar, i encara espero una explicació convincent. Llavors recordo una tarda, de petita, quan començava a intentar copsar els misteris del cosmos. M’havien explicat què era el Big Bang, i que abans del Big Bang no hi havia res, i les nits se me n’anaven provant d’imaginar com seria el no-res. Llavors un dia la meva mare em va voler demostrar que l’esforç era fútil. Va assenyalar una formiga i va dir, “és com si aquella formiga provés d’entendre que està en aquest jardí, en aquesta casa, en aquesta ciutat”. Allò em va reconfortar i em segueix reconfortant: que la totalitat de l’univers que podem copsar amb l’anomenat pensament racional sigui el bri d’herba per on puja i baixa una formigueta del Vallès. Posats a no saber, el fantasma ressentit de Proust em sembla més plausible que una panerola gegant.