Al cor de les tenebres del País Valencià

Comence a escriure l’article amb una por cerval a caure en els tòpics o la demagògia. Vinc de portar productes de primera necessitat, amb la família, a un dels locals habilitats a Sueca, mentre veig passar davant meu un grup de joves proveïts amb eines de tota mena per ajudar a netejar el poble veí, Riola, afectat per la devastadora DANA. La tragèdia s’ha aturat, de moment, a mig quilòmetre de ma casa. Ara soc al despatx, còmode, dubtant si estic legitimat per dir-ne res, mentre trona i llampa i l’últim recompte luctuós situa la tragèdia al País Valencià en més de cent cinquanta morts i un nombre indeterminat, però elevadíssim, de desapareguts.

He localitzat, entre els meus llibres, l’antologia València àrab. En prosa i vers, de les professores Labarta, Barceló i Veglison. Sabia bé els versos d’Ibn Hafaja que cercava: “El riu és dolç, com dolça és la saliva / aromàtica dels llavis de l’amant”. El poeta andalusí, que va viure fa prop de mil anys a l’actual Alzira, cantava la cara més amable del riu Xúquer. Aquests dies n’he vist la més feréstega. No ha estat la primera vegada. En la memòria, conserve les mirades de temor dels pares en la pantanada de Tous, el 1982, i també he escoltat als majors relatar, com rapsodes, la gran riuada de València del 1957, provocada pel desbordament del Túria

Avui dia, des que es retransmet en rigorós directe l’apocalipsi en què s’ha convertit el món, no necessitem memoritzar les catàstrofes. A través dels canals de missatgeria del telèfon, he vist escenes aterridores que semblaven extretes d’un film de ciència-ficció. Centenars de cotxes amuntegats en carreteres, ponts que ensorrava l’aigua dels barrancs, avingudes negades de fang, la mar vomitant cadàvers, vents huracanats bolcant camions... L’inventari de desgràcies que ha assotat les terres valencianes seria massa llarg d’enumerar. Ben aviat els equips mèdics tractaran malalties que ni tan sols imaginàvem, com l’ecoansietat o la solastàlgia.

Ja no ens cal citar el monòleg sota la pluja del replicant Roy Batty, en Blade Runner, quan deia que havia vist coses que els humans no creuríem mai. Ara les veiem amb més freqüència del que voldríem. Tampoc no ens encongeix el cor el senyor Kurtz murmurant “L’horror, l’horror...” en la cèlebre novel·la de Conrad. Vivim al cor de les tenebres fa massa temps. Avui, si l’oratge no ho impedeix, rius de gent aniran als cementeris per honorar la memòria dels difunts en el dia de Tots Sants. Molts altres hauran d’aguantar una espera insuportable per honorar com cal els seus morts. Quan el sol eixugue la darrera gota d’aigua, caldrà cercar-ne els responsables. Més enllà dels que tenim en ment, que solen disfressar-se de salvadors de la pàtria, caldrà que ens mirem cap endins i al nostre estil de vida. Torne de nou a Ibn Hafaja i trobe uns versos que desconeixia: “El cel de Déu no plovia pedra a les nits, quan érem assenyats i no ximples. / Des que ens hem convertit en dimonis de maldat, els ruixats del cel s’han tornat lapidacions”.