Miquel Obiols, un repte a la fantasia

“Molt seriós, dolç, amable, discret, sense malparlar mai de ningú”. Així em definia aquest dilluns l’escriptor Jordi Coca com era Miquel Obiols (79 anys), mort aquest diumenge a Taradell. Amics i veïns, tots dos vivien al carrer Bruc de Barcelona. “Darrerament, des que arrossegava problemes de salut, passava temporades a Taradell, on havia estat mestra la seva esposa, la Mariona”. Obiols havia treballat amb Coca en un documental sobre Miquel Bauçà, però el reconeixement públic el té pel seu treball com a escriptor i creador televisiu per al públic infantil i juvenil. Un públic a qui tractava amb respecte, reptant-lo en la seva intel·ligència.

Obiols va néixer a Roda de Ter, això explica el seu tracte i amistat amb Miquel Martí i Pol, més gran, però del mateix poble. El contacte amb la cultura el tindrà de ben petit, amb cinc anys, gràcies a un singular mestre de l’escola, Emili Teixidor. Ell i la seva mare Filomena deixaven llibres al nen de Can Sempre. En va treure gran profit. Obiols els va estar sempre agraït i no és casualitat que el títol dels seus primers contes fos Ai Filomena, Filomena! (1977). Filomena era una nena que s’inventava un lèxic que només entenien els seus amics i que deixava exclosos els adults del seu món. Com va escriure María Jesús Fernández el 2013, “Obiols aporta un nou concepte de fantasia, inspirada en tècniques literàries avantguardistes, com les propostes de Raymond Queneau i el grup francès OULIPO, de Gianni Rodari i d’altres creadors com l’alemany Peter Bichsel”. A 16 anys, Obiols entra a estudiar a la Facultat de Farmàcia de Barcelona, però ho deixarà al quart curs per Filologia Romànica.

El personatge de Filomena també participarà en el primer projecte de programa infantil i juvenil en català que va llançar TVE l’any 1977, Terra d’escudella. Aquí va començar Obiols una carrera televisiva en la franja dels programes infantils i juvenils. Enorme notorietat va tenir Juego de niños (TVE, 1988-92), on famosos i concursants desconeguts havien d’encertar la paraula sobre la qual un grup de nens donava pistes, emprant conceptes més o menys ajustats, divertidament xocants moltes vegades. Obiols va dirigir-ne les cinc primeres temporades. Al cap d’uns anys, TVE va voler repescar-lo i Xavier Sardà, que ja l’havia presentat, va portar aquesta sisena temporada (2019). El premi eren els populars “gallifantes”, paraula que surt de la barreja de “gallina” i “elefant”.

Cal recordar títols com Pínnic (TVE, 1992-96), un programa contenidor de sèries, conduït per Tirant, un tècnic obsessionat amb la imatge i personatges virtuals instal·lats en entorns imaginaris. La qüestió era no tractar els nens com pallussos. Va tenir un club de socis que va rondar els 50.000 membres i arran d’aquest èxit, Canal + va encarregar-li la programació infantil de la seva emissora, on va treballar-hi cinc anys. Després ho faria a la productora Diagonal TV amb projectes per diferents emissores. Des d’aquesta productora va empènyer el projecte d’un documental sobre l’escriptor Miquel Bauçà, autor radical en la seva poètica i convertit en un escriptor rar, de culte. Per fer-lo va demanar la col·laboració de Jordi Coca en el guió i d’Agustí Villaronga en la realització. El director també va dirigir un film per a televisió amb guió d’Obiols i Sergi Belbel (Després de la pluja). Obiols sempre va saber rodejar-se dels professionals de més prestigi i que més li convenien. A TVE va tenir en la realització noms com Mercè Vilaret o Lluís Maria Güell. I treballà amb Els Comediants, Els Joglars, La Fura dels Baus, Santi Arisa, Amparo Soler Leal, Tina Sáinz…

Col·laborador en moltes capçaleres (Avui, Oriflama, Cavall Fort, Tretzevents, Cuadernos de Pedagogía, El Pequeño País, El 9 Nou…), la llista de premis tant per l’obra literària com audiovisual és notable. Des del Premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil (1978) o el Critici in Erba (Bolonya) a un parell d’Ondas, el Ciutat de Barcelona o la medalla de bronze del festival de Nova York (1994) per Pínnic.

Entusiasta del cinema des de petit, quan els diumenges veia tres pel·lícules, no és estrany que un dels seus libres primerencs es tituli El misteri de Buster Keaton: les paraules volen fer la migdiada i aquesta entranyable criatura del cinema… riu. Un dels contes del llibre (A l’inrevés) el farà servir Dagoll-Dagom en el muntatge de Nit de Sant Joan. Altres títols són El tigre de Mary Plexiglàs (1987), Iris (1991), Llibre de les M’Alícies (1990) o He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat (2010). En el terreny de la literatura per a adults: 55 taques & gargots (2002) -escrit quan era a punt de fer 55 anys i on va tenir la complicitat del pintor Joan Cruspinera, que també feia 55 anys, en la creació d’una obra dominada per la imaginació en llibertat- i No hi cabem dues vegades, en aquest món (2016), que parla de l’envelliment i la mort. “És com si hagués deixat entrar la vellesa a la seva vida. Valent i duríssim”, en paraules de Coca.