La Fúmiga: “Un ajuntament de dretes no ens contractaria mai”

El cap de setmana a l’Empordà Music Festival, arrossegant el cansament de la setmana a Vendaval Music i a punt de començar l’agost amb tres concerts programats a Aldaia, Golmés i El Pinós. És dilluns al matí i aquesta agenda fa comprensible que a Àrtur Martínez quasi s’oblidi de connectar-se a la videotrucada, però aconsegueix arribar puntual. Martínez és percussionista, però sense “carrera oficial” en música, que “malauradament” va abandonar per un grau en arquitectura tècnica. Hi va posar punt final l’any 2009, quan es va quedar a l’atur pel boom immobiliari. Martínez i els seus onze companys estan fets de música instrumental i País Valencià (Alzira) on tots van fixar la xaranga al seu ADN, fins a convertir-se en La Fúmiga, la banda que no es perd cap festa major, reuneix generacions i aquest any ha llançat el seu tercer àlbum d’estudi, Tot està per fer.

Pregunta. De versionar al pur estil xaranga al vostre primer àlbum, Espremedors (Halley Supernova, 2019).

Respuesta. La Fúmiga sorgeix de manera natural, no estava planejat, per això tampoc hi donem gaire transcendència. Érem una banda instrumental que feia versions dels seus grups preferits―Obrint Pas, Aspencat i La Gossa Sorda―, però quan vam sortir de gravar les versions a l’estudi, el productor Mark Dasousa ens va dir: “A l’estudi s’hi ve amb temes propis”. I així ho vam fer. Mai havíem pensat que fóssim capaços de compondre, però Dasousa ens hi va animar, i així va néixer Mediterrània, la cançó que va tenir més repercussió a casa i va esdevenir un himne per a molta gent. Ens va canviar la vida.

P. Va ser complicat passar del carrer a l’estudi?

R. Tots vam anar ocupant un rol: els que s’encarregaven dels arranjaments instrumentals de la xaranga es van ocupar de la música de les cançons i jo vaig tirar més cap a la lletra. El més difícil va ser aprendre a produir, no coneixíem l’ordre del procés, va ser una corba d’aprenentatge ràpida i bonica. Fins i tot ens ha convertit en “addictes” a l’estudi, tot i que mai havíem afrontat la idea d’explicar històries ni el paper en blanc. De fet, és evident que no som els millors cantants del món, la nostra preocupació és el benestar de la gent i passar-ho bé.

P. Encara que la seva música evolucioni, la xaranga va continuar impresa en la seva identitat de grup?

R. Sempre. De fet, va haver-hi una època en què vam tenir alguns dubtes sobre com ens mostràvem perquè, a vegades, hi ha molt classisme cultural, no se’t valora com a músic si ets músic de carrer. Però després de sentir-te empoderat per la mirada i l’admiració de la gent, penses “he de renegar dels meus orígens i del que em fa més feliç?” L’instrument de vent forma part del músic de carrer que portem a dins, el mateix que ens ha permès acostar-nos tant al públic i gaudir perquè el públic gaudeix.

P. Aquest so s’ha associat molt a la música catalana. Ara, en canvi, el protagonista és el gènere urbà. Se senten part d’aquest panorama musical?

R. A Catalunya, sempre ens han acollit i cuidat, tant els grups que portaven deu anys petant-ho― Els Catarres o Doctor Prats―, com els que acaben d’explotar―Figa Flawas o The Tyets―. Ens sentim com en una segona casa que, a més, ens dona l’oportunitat de continuar creixent. Però on hem tingut la feina de debò, musicalment i ideològica, és al País Valencià: aquí costa molt fer-se un espai, no sempre és fàcil que es valori la música en la llengua pròpia, més aviat al contrari, i encara es complica més amb els darrers canvis de govern. Nosaltres continuarem lluitant perquè la música arribi a tots els estrats socials de la geografia valenciana i participant en la indústria catalana, com a forans que venen de fora i se senten estimats.

P. L’acord de govern al País Valencià entre PP i Vox és un obstacle per a la música en valencià?

R. Amb un matís important, La Fúmiga ja és un grup conegut, tenim el privilegi de poder organitzar el nostre propi concert si no ens contracta cap ajuntament. És alarmant la manera com s’ha reduït l’oferta musical en valencià durant els últims dos anys, i un exemple és Concerts de Vivers: un concert a la fira de juliol de València que sempre programava músics internacionals i nacionals, però també deixava un espai per a la música en la pròpia llengua. Aquest any, la conselleria de Cultura, en mans del torero Vicente Barrera (Vox) ha preferit convocar artistes com Bertín Osborne i la fira s’ha suspès per falta d’assistència.

És alarmant la manera com s’ha reduït l’oferta musical en valencià durant els últims dos anys

P. Les festes majors i municipals tenen molt pes en la seva agenda.

R. A Catalunya anem a totes. Al País Valencià existeix una cultura de festes similar, però se’ns programa en menys quantitat per un tema ideològic: un ajuntament governat per la dreta no ens contractarà mai, encara que el poble sencer posi Mediterrània a totes les festes. Nosaltres vam començar quan s’estava construint molt a favor de la música en català, era un context polític favorable. Ara la cosa és molt més difícil, es pot aconseguir igual, però es va molt més a poc a poc.

P. La Fúmiga aposta pels que venen amb col·laboracions amb els catalans The Tyets, Ginestà o Figa Flawas. Afecta la diferència d’edat?

R. La diferència generacional només pesa si vols que pesi, i no és el nostre cas. Em porto més de deu anys amb The Tyets. Nosaltres intentem aprendre dels grans, sense paternalismes, però també dels més joves. La derrota més gran dels boomers o millenials que no volen mirar les generacions posteriors és que no s’adonaran que estan a anys llum de nosaltres quan teníem la seva edat: produeixen música que a nosaltres no se’ns hauria acudit, tenen el seu propi llenguatge que els identifica. Jo no utilitzaré la paraula “shorty” perquè he hagut de preguntar què vol dir, però adoro els vincles que crea entre ells.

P. Els seus concerts congreguen públic de totes les generacions.

R. El públic s’està barrejant, generacionalment, és un fenomen català i valencià. Mares i filles escolten el mateix, de forma natural, i això fa el públic més gran i genera ambient familiar i jove de festa major. A nosaltres ens agrada que tot passi a les festes majors, a les places dels pobles és on veritablement es fa col·lectivitat i les generacions aprenen les unes de les altres. La música no és un pilar fonamental del canvi social, però sí un dels seus vehicles. La cultura en general i la música en concret inclouen un sentiment col·lectiu que fa que passin coses.

P. El febrer de 2024, van llançar el seu tercer àlbum, Tot està per fer.

R. Aquest disc ens ha permès trobar el nostre so. Ens ha costat descobrir la nostra musicalitat, és molt difícil integrar el protagonisme dels metalls i sonar pop, que és el que sempre hem volgut. Crec que combinar electrònica i els nostres ritmes ―des del rock a la música disco― transmet el missatge que volem com a músics. I, després, quan els metalls fan un pas endavant i prenen el protagonisme, tot peta i la gent comença a ballar.

P. Tot està per fer, us queda molt camí per recórrer?

R. M’agrada que es vegi així, com “tot el que queda” des d’un punt optimista. Les persones tenim molts aprenentatges a les nostres vides que són el punt de partida per continuar creixent a partir del que tenim, sentim o escoltem. Trobar l’equilibri entre l’aprenentatge individual i el que vivim de forma col·lectiva és el que ens ha marcat per aquest disc, i tot el que vingui després anirà en la línia del que sentim. Hi ha grups que fan un gir de 180 graus i canvien del tot, nosaltres tenim clar que el que ens agrada és que la gent s’ho passi bé i ens devem a això. No perseguim una concepció d’artista individual que fa el que l’omple. Volem que la gent arribi a la nostra música i balli. Sense públic, no estaríem fent cap cançó. Som així de dèbils.