L’illa bonica de Lucia Pietrelli

Els seus orígens italians i el fet de triar Mallorca per viure són dues (de les diverses) coordenades que han configurat la molt particular mirada que travessa tot el que escriu Lucia Pietrelli (Candelara, 1984), una figura insòlita en el panorama de la literatura catalana actual, que treballa des de pressupostos aliens a les marques o tendències generacionals més òbvies. Deimos és la seva cinquena novel·la; potser sigui també la millor, si és que aquesta mena d’afirmacions tenen sentit. A les seves conc...

Els seus orígens italians i el fet de triar Mallorca per viure són dues (de les diverses) coordenades que han configurat la molt particular mirada que travessa tot el que escriu Lucia Pietrelli (Candelara, 1984), una figura insòlita en el panorama de la literatura catalana actual, que treballa des de pressupostos aliens a les marques o tendències generacionals més òbvies. Deimos és la seva cinquena novel·la; potser sigui també la millor, si és que aquesta mena d’afirmacions tenen sentit. A les seves concentradíssimes 144 pàgines, el lector de l’anterior Lítica (Males Herbes, 2019; recomanadíssima, en qualsevol cas) hi retrobarà algunes constants temàtiques i escenogràfiques: estàtues, boscos, laberints, l’alè pesant de l’al·legoria, la indeterminació d’un espai i un temps mitològics... Passa que Deimos suposa una destil·lació encara més pura de l’estil Pietrelli, simultàniament transparent i misteriós, senzill i inabastable, com pertoca a les llegendes, les faules o, fins i tot, les rondalles (evocades al títol de la tercera secció, ‘Això era i no era’). La contracoberta elaborada per Males Herbes parla d’un llibre “moderníssim” i “clàssic” alhora, i tenen molta raó: modern per les preocupacions que explora; clàssic per la netedat estilística i l’aire mític.

Deimos és una illa incomunicada on la mort ha deixat d’existir, substituï­da per un estrany exili marcat per la ceguesa en una regió inexplorada, més enllà del bosc. La mar, la terra vermella i el cel conformen un paisatge dens, irrevocable i actiu. A Deimos viuen l’Hilari i la seva filla Laia. La Paula, esposa i mare d’aquests protagonistes, va desaparèixer temps enrere, però la Laia no es resigna a ignorar quin ha estat el destí d’aquella dona en fuita. Al seu voltant es passeja una reduïda galeria de personatges fascinants, entre els quals destaca la Bosquini, una mena de bruixa de conte arquetípica, proveïdora de drogues i confidències màgiques, pertorbadora o acollidora segons el moment, marginal a l’estructura de la societat illenca, sàvia. Desposseïts de la Mort, els habitants de Deimos s’arrosseguen per una existència pesant i desorientada, incapaços de discernir el valor de la memòria o el futur. Com es veu, l’atmosfera de la novel·la és incògnita i densa; per posar alguns exemples, pot recordar cert Pavese (vaig saltar a la cadira quan Pietrelli cita el seu poema més conegut, content d’haver-la encertat!), o aquella memorable Mistana de Núria Perpinyà (Proa, 2005), psico­geografies tan poètiques com narratives.

En veu baixa, en xiuxiueig de conte nocturn, la seva obra s’està consolidant com una de les més ambicioses i reeixides

Des del començament memorable (“a la nostra illa hi has de néixer o no aprendràs mai a estimar-la”) fins al final estrepitós, passant pel vol d’unes papallones encaparrotades a seguir morint, queda clar que Pietrelli ha bastit aquest univers i aquesta trama empeltant-los d’un llenguatge precís i un ventall de preocupacions existencials arrelades. Perquè Deimos parla del temps i la condició mortal de l’ésser humà, dels lligams familiars i els secrets que es conreen al seu si, de la necessitat d’un sentit vital i la impossibilitat de refer allò que ja ha succeït... Parla d’una tracalada de coses, en definitiva, sense que mai es trenquin ni la coherència interna ni la sensació de naturalitat inevitable de cada ingredient. Pel que fa a l’estil, a la llengua, la novel·la regala desenes de moments d’alta subratllabilitat, i ho fa com qui no ho pretén. Un exemple ens hauria de bastar: “Morir-se al fons de la mar sense tenir la boca besada em pareixia una de les coses més tristes que et podien passar a la vida”. Però vinga, va, una altra, molt concisa: “Les embarassades són miralls”.

En un passatge bellíssim, la narradora ens explica que els no morts de Deimos trien una pedra i després “se la posen damunt del palmell i la miren com si fos un mapamundi”. És un exercici similar al de Pietrelli, entestada des de fa ja alguns anys (penso també en el seu text teatral Irene i la terra adormida, del 2018) a capturar els grans dilemes humans dintre dels contorns d’uns territoris petits i somniats, infantils i ombrívols. En veu baixa, en xiuxiueig de conte nocturn, la seva obra s’està consolidant com una de les més ambicioses i reeixides entre les nostres.