Mesa Quince i Assalto, nous restaurants de carta curta i gresca llarga

Els restaurants recomanats aquesta setmana s’assemblen com un ou a una castanya, però tenen en comú una carta curta, que no supera en cap dels dos casos la vintena de plats, i arriben amb ganes de gaudir i fer xalar els clients, reinterpretant la cuina tradicional. Mesa Quince és de factura argentina i vol modernitzar la cultura de l’asado, posant tota la carn al foc però amb presentacions ben diferents; mentre que Assalto és el nou projecte de Matteo Bertozzi (My fucking restaurant), que es deixa anar als fogons rein...

Els restaurants recomanats aquesta setmana s’assemblen com un ou a una castanya, però tenen en comú una carta curta, que no supera en cap dels dos casos la vintena de plats, i arriben amb ganes de gaudir i fer xalar els clients, reinterpretant la cuina tradicional. Mesa Quince és de factura argentina i vol modernitzar la cultura de l’asado, posant tota la carn al foc però amb presentacions ben diferents; mentre que Assalto és el nou projecte de Matteo Bertozzi (My fucking restaurant), que es deixa anar als fogons reinterpretant receptes tradicionals espanyoles.

15 taules, 15 plats i 15 vins

En aquest nou restaurant del carrer Muntaner el 15 és un número fetitxe. A Mesa Quince hi trobareu quinze taules, una carta de 15 plats, una selecció de 15 vins i altres begudes per allargar la vetllada amb la panxa plena. És el primer projecte de l’argentí Patricio Costa, que va arribar fa dos anys a la ciutat, però a Buenos Aires també participa en algun negoci del sector grastronòmic. Aquí deixa les cotilles al seu país d’origen i s’alia amb el xef Facundo Reynoso per donar un altre aire a l’asado. De carn n’hi ha molta, i els talls són els típics, però es presenten de forma més refinada, a la vegada que les quantitats són més mesurades.

La brasa no hi falta, servida pel Josper, i la liturgia s’embolcalla d’una altra manera. Amb un emplatat més acurat, el que anomenen ojo de bife (filet) se serveix acompanyat d’un fi puré de patates i mantega de chimichurri, mentre que les mollejas arriben damunt d’un llit de puré de fonoll fumat i mitja llimona rostida al costat. El choripan oblida el pa i es converteix en un plat més distingit amb el xoriç acompanyat de ruca, parmesà i melmelada de figues. En canvi, sí que inclouen a la carta un sandvitx de pastrami.

En un local d’aire industrial, amb parets d’obra vista, taules de fusta robusta i il·luminació càlida, també hi podeu tastar una milanesa de luxe, elaborada amb filet i un ou poché pel damunt, regada amb maionesa de kimchi i oli de tòfona. Tampoc hi falten habituals com el provolone, tot sencer o la versió en bastonets, i les empanades, tant de carn com d’humita (amb un guis de blat de moro). Curiosa és la milhojas de papa, que es pot demanar com un acompanyament de la carn, i s’acaba amb una pasta de morcilla i llima al damunt.

Costa explica que volen ser un club de brasa, on els clients se sentin a gust i allarguin la vetllada. La carta de vins també és curta, però ben triada i pot anar canviant, amb algunes ampolles argentines i també catalanes i espanyoles. Tenen permís per obrir fins a les dues de la matinada els dissabtes i tothom és convidat a aprofitar-ho. La llarga barra o les mateixes taules es converteixen cap al tard en una tranquil·la cocteleria, on un bàrman us pot fer un glop a mida. No és mala idea per als que canviar de local els fa mandra.

Assalto, un bar de vins i tapes

Us podem explicar l’Assalto d’aquesta setmana, però la que ve potser aquest nou bar de vins i tapes us atacarà d’una altra manera. En essència, aquí el cuiner Matteo Bertozzi fa el que li dona la gana, i incorpora plats a la carta cada vegada que s’avorreix de cuinar el mateix. Podríem dir que és el nou laboratori de la seva inventiva, on les hortalisses tenen molta importància. De fet, a My fucking restaurant, el local que té uns metres enllà al mateix carrer Nou de la Rambla, el 80% de la carta és vegetal.

“Aquí no volem límits”, explica en referència a l’altre restaurant, on té un compromís molt més gran amb el producte de proximitat. Encara que la majoria d’ingredients segueixent sent del Parc Agrari del Baix Llobregat i els peixos i les carns de proveïdors locals, aquí vol oferir el que li vingui de gust. Gaudir al màxim a la cuina. El presenta com un lloc de cuina tradicional reinterpretada, però sovint la tradició ja no deixa gaire rastre, com és el cas de l’amanida típica de Granada, que la presenta amb llobarro, taronja, anet, fonoll i olivada.

Altres plats que revisiona són la coca de recapte, on hi posa calçots i verat i la rega de salsa romesco, o l’amanida de gambes, amb uns crustacis excel·lents amb purè de pastanaga i de mongetes i enciam de mar. Ostres fregides sobre un pa de gamba, bistec tàrtar amb pilpil d’ostres i rabe picant, corbina fregida amb ají amarillo o albergínia amb kimchi i praliné de cacauet són altres de les receptes que cuina. El pa amb tomàquet és un plat més amb nom i cognoms. Les llesques són de Pa de kilo i el tomàquet és una confitura de tres tipus de tomàquets que ha passat dotze hores al foc i no pot ser més llaminera.

Com a bar de vins, la carta és extensa i s’hi troben rareses que en la majoria dels casos han seguit un procés d’elaboració de mínima intervenció i mètodes ecològics i biodinàmics. N’hi ha de bodegues catalanes, espanyoles i internacionals. També tenen un vermut propi que és ideal per arrencar, tant a la barra com a les taules del fons. Al sòtan hi ha una planta que de moment està buida, però Matteo Bertozzi ja barrina fer-hi una proposta petita i diferenciada. Qui sap si nou espai semi clandestí dels que tan agraden. La gresca encara pot ser més llarga.