Eva Piquer aterra al Club del Quadern

Eva Piquer va aterrar dijous al vespre al club de lectura del Quadern fent una maniobra forçosa —no li agrada ser el focus d’atenció— que va dirigir de manera clara i precisa per dir exactament el que volia dir. Ni més ni menys. Tal com ha fet al seu últim llibre, Aterratge (Club Editor), on “l’esforç de contenció ...

Eva Piquer va aterrar dijous al vespre al club de lectura del Quadern fent una maniobra forçosa —no li agrada ser el focus d’atenció— que va dirigir de manera clara i precisa per dir exactament el que volia dir. Ni més ni menys. Tal com ha fet al seu últim llibre, Aterratge (Club Editor), on “l’esforç de contenció sobre el que deia i el que no” es percep en tota l’obra. Després de gairebé vint anys allunyada de la novel·la, la també periodista cultural i directora del digital Catorze va publicar, el febrer del 2023, aquesta història de supervivència (o supervivències) on les metàfores ajuden a explicar una catàstrofe personal.

Abillada amb mitenes que li escalfen les mans —que té molt sensibles als canvis de temperatura a causa de la síndrome de Raynaud, una particularitat que comparteix amb la narradora d’Aterratge—, Piquer va conversar amb la periodista Carlota Rubio i els lectors durant una hora llarga en què l’escriptora, sempre amb certa prudència, va anar descabdellant la troca de l’obra, la novel·la que “havia de trencar aquesta ratxa tan llarga sense publicar el que escrivia”, segons va reconèixer atribuint-ho a diferents motius, des de la impressió que li causava publicar per feina fins a les renúncies personals lligades a la maternitat.

“Aquest llibre s’acosta molt al llibre que jo volia escriure. I això no passa sempre”, va reconèixer l’escriptora

Malgrat tot, potser aquest cop ha trobat el que volia dir, tenint en compte que va admetre que és una obra de la qual se sent molt satisfeta. “Aquest llibre s’acosta molt al llibre que jo volia escriure. I això no passa sempre”, va confessar als assistents. I el públic, encurio­sit per si tenia molta obra inèdita tancada amb pany i clau, després que manifestés que el que més li agrada i fa a la vida és llegir i escriure, per aquest ordre. Ella va fugir d’estudi dient que no eren gaires coses, tot i que va reconèixer que tenia una novel·la sencera que no ha vist la llum. De seguida va voler afegir que un dia, com a resposta a la pregunta d’un dels seus fills, va expressar clarament la voluntat que aquesta història inèdita no es publiqui mai. Un comentari que va semblar la seva voluntat de deixar-ho dit en públic per a la posteritat.

La història central d’Aterratge, que es pot identificar amb la de l’autora —tot i ser una ficció— és la d’una narradora que transita per una gran catàstrofe que no gosa ni anomenar. “Tot allò” és la fórmula que utilitza per identificar aquesta tragèdia, que comença com un rellotge que s’atura de cop després d’un tsunami. Desinteressada fins ara per les metàfores de la vida, Piquer s’inventa una narradora que les veu a tot arreu i comença a jugar amb el poder que tenen.

Encara que va assegurar que ella mai havia tingut la dèria d’aquestes figures retòriques, també va dir que l’accident d’un avió que va caure el 1973 a Sólheimasandur (Islàndia) li va servir com a desllorigador per a la seva novel·la fragmentària, que passa en tres plans diferents: la narradora que vol tornar al món dels vius; el pilot de l’avió accidentat que explica com va aconseguir fer un aterratge que va salvar tot el passatge, i el viatge de la narradora amb un grup de persones per anar a veure les restes d’aquest sinistre a la gèlida Islàndia.

“Tot allò” és la fórmula que usa per parlar de la tragèdia, que comença amb un rellotge que s’atura després d’un tsunami

Amb un públic molt respectuós amb les reserves personals de l’escriptora, Piquer també va argumentar que no n’havia volgut parlar gaire per deferència als lectors. “Parlar-ne amb la gent que no l’ha llegit és fer-li un mal favor al llibre”, va considerar. Però com que a un club s’hi arriba amb la feina feta, i es notava que així havia estat, un assistent va gosar preguntar-li pel paral·lelisme amb la realitat.

A la vegada que va reconèixer que necessitava aferrar-se a una metàfora per explicar el que volia i lloar el valor que tenen en segons quins moments de la vida, també va assegurar que “escriure és una construcció, un artefacte, i la realitat és una altra cosa”. Considerat un llibre de dol, la seva idea inicial era no fer “res lacrimogen ni cursi”, un objectiu que compleix de sobres. Això no vol dir que el lector no es trobi amb sentències colpidores. Hi són, i el remouen per dins, com van fer notar els lectors d’Aterratge.

Després d’un primer trimestre amb assoliment excel·lent, el Club del Quadern continuarà el 2024 amb Sergi Pàmies com a primer convidat l’11 de gener. A les dues seran les tres, el millor llibre de l’any per als crítics i col·laboradors de Quadern, serà el protagonista. Amb un to més autobiogràfic que mai, però ben al contrari de la situació vital de Piquer, Pàmies es pregunta sobre què escriure quan tot està relativament bé, en un exercici que demostra, un cop més, que la vida, a les verdes i les madures, és el millor engranatge per a la literatura.