Prohibit el mòbil al museu

“Please, could you give us your phone?”, és l’única pregunta a què vaig haver de respondre per visitar l’exposició ­Web(s) of life, a la prestigiosa galeria Serpentine de Londres, ara fa un parell de mesos. Intueixo que les meves faccions es van tensionar perquè el treballador, amb veu de telefonista, va afanyar-se a afegir un for sympathy mentre m’oferia el palmell amb timidesa protocol·lària....

“Please, could you give us your phone?”, és l’única pregunta a què vaig haver de respondre per visitar l’exposició ­Web(s) of life, a la prestigiosa galeria Serpentine de Londres, ara fa un parell de mesos. Intueixo que les meves faccions es van tensionar perquè el treballador, amb veu de telefonista, va afanyar-se a afegir un for sympathy mentre m’oferia el palmell amb timidesa protocol·lària. Ja amb el mòbil confiscat, vaig adonar-me de l’estampa: havia estat partícip d’un desplegament teatral basat en la consternació del visitant i la promesa d’un aprenentatge inoblidable.

Dins del recinte, no calia ser un expert en art modern per adonar-se de l’obsessió de Tomás Saraceno: les aranyes. Però segons el fullet de vint-i-quatre pàgines imprès a color que et regalen a l’entrada, l’artista contemporani no s’acontenta que quedem fascinats per una teranyina de cinc-cents metres; la seva ambició és molt més gran, tot i que no excepcional: pretén que ens alertem pel lamentable estat del nostre ecosistema i que actuem en conseqüència. Per aconseguir aquest veritable punt d’inflexió en la nostra consciència, l’argentí té una idea absolutament diferencial: projectar en bucle un documental digne de La 2 que denuncia la sobreexplotació del liti en regions de l’Argentina, Xile i Bolívia. És llavors, en l’adoctrinament de sala fosca que hi ha en qualsevol centre d’art, que l’espectador cosmopolita té una revelació epifànica i lliga caps: és el talentós Tomás Saraceno qui ens ha obligat a deixar els mòbils a mans del personal com a mostra de solidaritat amb l’impacte de la mineria industrial.

Davant la petició transgressora de prohibir qualsevol dispositiu d’enregistrament en concerts, museus i xous diversos, són més atractives les exigèn­cies de dalt que no pas la proposta cultural amb què dialoguem els de baix. Avui dia no resulta tan misteriós el setlist de Bob Dylan com que el cantautor tingui el caràcter per fer requisar els telèfons en una mena de funda de neoprè amb tancament segellat; per a la crítica cultural novaiorquesa, no és tan llaminer analitzar l’humor del comediant Chris Rock com reportar que els seus equips de seguretat fan fora del teatre tothom qui veuen teclejar.

Així doncs, no serà estrany reconèixer que aquell matí, en l’espai londinenc, no ens apel·lava tant la crisi mediambiental com l’orgull d’haver adquirit una consciència col·lectiva gràcies a la demanda d’un geni de renom internacional. I és aquí on el gest, lluny de ser disruptiu, perd eficàcia: en comptes de focalitzar-nos en l’experiència de desintoxicació digital, venerem les demandes egòlatres d’una celebritat. I he de confessar que jo també vaig caure en aquesta mitificació: el primer que vaig fer en recuperar l’iPhone va ser temptejar si podia fotografiar la cartel·la explicativa de l’entrada. El jove subcontractat va contestar-me amb un of course servicial i així es va tancar, un cop més, el cercle d’aquella protesta ineficaç.